LA QUINTA DEL "CITRI"

Numerologia

2008-12-22T00:08:00.002Z

Demà, com tots sabreu, és el sorteig de la Grossa de Nadal. Moltes decepcions; i poques alegries que la televisió s'encarrega de fer més visibles als nostres ulls.

Jo he comprat un dècim a mitges amb la Sevim, la meva parella. Ella fa només cinc mesos que viu aquí i no havia jugat mai a la Grossa. Li han parlat tant del famós sorteig que li feia molta il.lusió adquirir un dècim. Li vaig dir que ja el compraria i ella em va posar com a condició que hi havia de sortir com a mínim un 1, ja que és el seu nombre de la sort.

Dijous, mentre anava a comprar al mercat, vaig passar per davant de l'administració de loteria i em vaig fixar en un nº, el 48131. Vaig trucar-la i li vaig dir que ja savia quin nº havíem de comprar. El vam comprar el dissabte al matí, apurant al límit el termini d'adquisició. Dissabte a la tarda mentre era a la feina, i fent broma amb una companya, vaig enganxar-li una etiqueta que hi havia en una poma que havia comprat unes hores abans i quan li vaig veure a la cara em vaig adonar que posava un nº: el 4131. Increíble, gairebé idèntic al nº que havia comprat. Però no havent-hi prou amb això, vaig haver de passar un nº de codi d'un incident a la feina a un supervisor i, oh sorpresa!, era el 811131, una altra sèrie amb els nombres del nostre dècim.

Quan ens vam veure després li vaig comentar el sorprenent fet i vam estar fent càbales amb les diferents xifres amb les que comptàvem, adonant-nos que fent una sèrie d'operacions sempre acabàvem en el màgic nº1. Mentre reiem i comentàvem el fet, encara va succeir una altra estranya casualitat; ens va aparèixer al costat del paper on apuntàvem les xifres una etiqueta amb un codi de barres on sortien tots els nº del nostre dècim i cap altre nº més, essent el nº1 el més repetit un cop més.

Deixant-nos endur per l'eufòria ens hem dit: i si es una premonició? I si estem destinats a que ens toqui el dècim? Per si de cas, i per tenir una prova d'una història que si expliquem després del sorteig i ens ha tocat el dècim ningú no s'ho creuria, en deixo constància aquí al blog.

Espero que demà siguem propietaris de 300.000 euros, però si no toca, no passa res; la loteria ja m'ha tocat coneixent a la Sevim, que és una persona fantàstica.

Si no em toca a mi, que us toqui a vosaltres. Molta merda!!!

Chris Isaak i wanna fall in love

2008-11-21T10:03:00.002Z

Letras Canciones.

www.quedeletras.com

Amaral - Cómo hablar

2008-11-14T14:01:00.001Z

Celos

2008-10-31T22:01:00.003Z

Rebuscaba compulsivamente entre los papeles y documentos que previamente había esparcido por el escritorio. No albergaba ninguna duda que allí podría encontrar alguna prueba, o tal vez algún indicio, de la infidelidad de L. Estaba tan absorto en su tarea que no pudo percatarse de la llegada de su compañera. Ella cerró la puerta tras de sí. F giró sobre sí mismo y sus miradas se encontraron. Durante un instante el tiempo pareció quedar congelado. F trató entonces de inventar alguna excusa ingeniosa para zafarse de tan embarazosa situación pero ya era tarde. Por mucho que adornara su explicación con palabras sus ojos ya habían delatado su culpabilidad. El silencio dejó paso a un arranque de furia de L, que con inusitada fuerza lanzó su mochila contra F, quién apenas tuvo tiempo de protegerse con los brazos. L soltó entonces una retahíla de insultos y reproches que F tuvo que encajar cabizbajo. Una vez más, los celos ponían fin a una relación de F. Lo suyo no tenía solución.

Esprémer el temps

2008-10-31T21:55:00.003Z

No hi podem fer res. Se'ns escola entre els dits de les mans tal com si fos aigua. Algunes vegades, en els mals moments, passa molt lentament i és un suplici. D'altres, en canvi, passa depressa i t'has d'espavilar per assaborir els bons moments que de tant en tant ens ofereix aquesta merda de vida. De tots és sabut, però, que inexorablement els viatges en el temps poden fer-se en un únic sentit: cap al futur. L'únic remei que ens queda és gestionar-lo de la millor manera que sapiguem, poguem o volguem i procurar no perdre'l pensant en allò que hagués pogut ésser perquè només podem aspirar a influir en allò que podrà ésser en un futur més o menys llunyà.

Vive la Fête

2008-10-27T11:45:00.002Z

Brutaaaaaaaaaaaaaal!!!!

El divendres vaig anar per fi a veure Vive la Fête. Crec que tota la gent que ens vam reunir al Razzmatazz érem, en bona part, els mateixos que vam descubrir aquest grup belga de rock electrònic al Parc del Fòrum durant les festes de la Mercè de fa tres anys.

El concert va ser increíble i vaig disfrutar com feia molt de temps que no ho feia amb la música. Vive la Fête et reconcilia amb l'esperit de l'autèntica festa, aquella en que et deixes anar i saltes i botes com un animal.

No podia deixar de comentar tampoc l'impacte que et produeix la Els Pynoo, cantant del grup, una de les dones més sexys sobre el planteta Terra. Quin erotisme que desprèn...

Un únic però: Quan pagues 22 euros per veure un concert, s'agrairia que s'allargués una mica més de l'hora i un quart que va durar.

Vive la Fête!!!!!!

Soledad

2008-10-16T10:15:00.003+01:00

Lanzaba gritos al aire pero sólo obtenía el silencio como respuesta. Se hallaba solo y desamparado, sin nada ni nadie a quien agarrarse. Estaba agotado y deambulaba sin rumbo fijo. Añoraba las épocas felices, aquéllas en las que ni siquiera se planteaba que alguna vez la temida soledad se cerniría sobre él.

Descubría sorprendido que el silencio puede oírse y penetraba en su mente como un zumbido incesante. "Esto no puede estar pasando", se repetía a si mismo una y otra vez, mientras sacudía su cabeza de un lado para otro y apretaba fuertemente su cara con las palmas de las manos, hundiendo los dedos, casi arañándose. Se dejó caer a plomo, derrotado; sollozaba como un niño, encogido sobre si mismo en postura fetal, pensando quizás que el recuerdo del confort del seno materno expulsaría la angustia que se había adueñado de su alma.

Zzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz

2008-10-08T09:44:00.004+01:00

- ¿Dónde estuviste?

- Estuve paseando de la mano de Morfeo, ya sabes, funcionario jefe del Mundo de los Sueños a perpetuidad.

- ¿Y que te contó?

- Nada que no supiera ya. Me dijo que soñar es pintar tus deseos en los lienzos del subconsciente, que las escenas que visionaba provenían de lo más profundo de mi ser, de mi esencia. Me mostró ese remoto lugar dónde aguarda mi amor por ti, por lo qué eres.

- ¿Y qué respondiste?

- Le pedí que me hablara también del otro lado.

- ¿El otro lado?

- Le dije que me hablara sobre lo qué no me había mostrado. Yo sabía que ese mundo albergaba también los más profundos de mis miedos. Me contó entonces que así era, que era un espacio contiguo al que contenía mis deseos. Me habló que allí reposaban también mis inseguridades. Me hizo ver lo que era evidente. Pude comprobar que tú morabas en mis sueños, pero que también lo hacías en mis pesadillas. Temo quererte, lo sé.

- ¿Y qué has decidido?

- Voy a esperar. Morfeo me presentó a un amigo suyo, Cronos. Él me guiará por la senda del tiempo y me asegura que al fin, todo se resolverá, en un sentido u otro.

- ¿Aguantarás?

- Creo que no. No voy a poder serle fiel. Creo que seguiré visitando a Morfeo, esporádicamente al principio, con asiduidad al final.

Drazen Petrovic - Unforgettable

2008-09-28T19:52:00.001+01:00

És increíble com passa de ràpid, el temps. Ja fa més de 15 anys que va morir el millor jugador de bàsquet europeu de la història. Un maleït accident de trànsit ens va deixar sense el jugador amb més talent que ha nascut al vell continent. Us penjo aquest vídeo amb alguna de les seves jugades i dades estadístiques interessants al final del video. Realment em sap greu que no arribés a jugar mai amb el Barça. Forza Drazen!!!

Green Day: Minority

2008-09-02T18:58:00.004+01:00

Letras Canciones.

www.quedeletras.com

Fàààààstic!!!!

2008-08-26T12:35:00.003+01:00

Dilbert: - What makes you qualified to be a reporter?
Dogbert: - I'm willing to violate anyone's privacy for my personal gain and then claim with a straight face that the public has a right to know.

Dilbert: - ¿Qué te hace pensar que estás capacitado para ser periodista?
Dogbert: - Estoy dispuesto a violar la intimidad de quien sea en mi propio beneficio y a afirmar después, con toda seriedad, que el público tiene derecho a saber.

Perquè faig ús d'aquests diàlegs del càustic Dogbert amb Dilbert? Doncs perquè em ve rodat per fer analogia amb el que ha passat aquests dies!

I si, fa fàstic veure que alguns que es fan anomenar periodistes busquen la morbositat com a reclam per la audiència i un lluïment personal, que és el que ells es pensen que tenen, però que deixa sortir a la llum la seva autèntica personalitat de carronyaires sense escrúpols. Perquè això és el que són aquests llimacs periodístics, que aprofiten la desgràcia descomunal que suposa un accident aeri per fer el seu agost particular, posant la càmara davant per ensenyar-nos de primera mà el patiment dels familiars dels difunts.

A més li donen a l'accident aeri un protagonisme al que es sumen els polítics i la societat en general i que no es dóna a altres àmbits i fan arribar la sensació al públic que el transport aeri és perillós quan, en realitat, és el més segur que hi ha.

Com a dada a aportar, us faré saber, que segons la Direcció General de Trànsit, han mort a les carreteres catalanes més de 200 persones i han quedat ferides greus més de 700 només en el que portem de 2008.

Què hi farem senyors, és el món en el que ens ha tocat viure.

Carta de Pilar Rahola a Joachim Hunold

2008-07-30T18:54:00.003+01:00

Com que és estiu i éstic molt mandrós, aquí us deixo una reproducció de l'irònica carta que Pilar Rahola va dirigira al nou director general d'Air Berlin, Joachim Hunold, i que avui m'ha arribat per mail:

Estimado señor Joachim Hunold, flamante director general de Air
Berlín, le pido perdón.

¿Sabe?, me duele que usted se haya tenido que molestar por culpa de
unos estúpidos irreductibles que, a pesar de la grandeza de otros
idiomas, se empeñan en hablar una desgraciada lengua que sólo tiene
mil años de historia. Los hay estúpidos, incapaces de rendirse a la
belleza de las lenguas imperiales, tan cortos de mira, que se
mantienen en la defensa de una identidad menor. Usted tiene mucha
suerte.

En alemán se han pronunciado algunas de las proclamas que han cambiado
la historia de Europa, campos de exterminio incluidos. Nosotros los
catalanohablantes, en cambio, somos de una historia menor, sin
Kaisers, ni Reichs, ni muro de Berlín. Sólo tenemos algunas gestas
épicas antiguas, algunos sabios, unos poetas vigorosos, algunos
escritores notables y un idioma que nos hace singulares ante el mundo.
El catalán - ¡fíjese qué pobreza!- es nuestra aportación básica al
patrimonio cultural de la humanidad, una forma de hablar, de sentir,
de explicar las emociones, las realidades... Pero le entiendo. Si
podemos explicar el mundo con los grandes idiomas de los grandes
estados, ¿por qué vamos a perder el tiempo con las pequeñas
lengüecitas, que hablan seres insubstanciales? Yo que usted, cuando
envía sus aviones por Finlandia, o por las zonas flamencas de Bélgica,
iría diciendo lo mismo, insultando a los tontos - cuatro gatos- que
hablan el flamenco, cuando podrían hablar el francés. O a los cretinos
que hablan esa lengua imposible llamada finés, ellos que podrían
hacerse el sueco. Y si citamos a los bálticos, ni le cuento. Ahí no
hablan el letón cuatro gatos, ahí son uno y medio, y más pesados que
el plomo. ¡Mira que hablar letón, pudiendo hablar ruso, que es más
imperial! Ahora que se ha animado, señor Hunold, y ha iniciado una
cruzada personal contra los estúpidos terrenales que hablan lenguas
menores, yo viajaría por Suiza, que es un país tan provinciano y tan
cerrado que tiene cuatro lenguas oficiales, iguales en rango. Y
puestos a elevar su cruzada a categoría colonial, envíe sus Air Berlin
por África, para que los negritos dejen de hablar tonterías swahilis,
y empiecen a dominar las lenguas del imperio. Ya los indígenas de
Bolivia, o Perú, ni agua, que a estos les das la lengua y se toman la
manga.

La verdad, señor Joachim Hunold, usted tiene razón. Ha venido desde
Alemania a vender sus viajes en Air Berlin a los españoles, y el hecho
de que España tenga cuatro lenguas oficiales, que hablan los estúpidos
de los territorios respectivos, es un insulto a su negocio. Por
supuesto, usted quiere nuestros dineritos catalanes - que el dinero no
tiene acento-, pero no quiere que lo manchemos con nuestra sucia
lengua. Usted es un europeo, un tipo importante, un miembro del sacro
imperio teutón, y no tiene por qué codearse con rústicos mallorquines
que se obstinan en hablar en su lengua. De fuera viene, y ya impone su
norma, notable heredero de las tentaciones imperiales de su historia.
Las tonterías que ha dicho sobre los riesgos del castellano y etcétera
son menores. Total. La evidencia de que el catalán recula en todas sus
áreas lingüísticas, y peligra especialmente en las islas Baleares, no
tiene que importarle. El dinero no tiene otra alma que la prepotencia,
el poder y la intolerancia. Y usted tiene dinero. Por eso las
autoridades catalanas y baleares le han lamido la patita, y casi le
piden disculpas por pedirle que en su territorio respire un poquito el
idioma propio. Es la actitud propia del colonizado. Usted se ríe de
nosotros y literalmente nos insulta, no porque seamos un pueblo
inferior, aunque parece que lo piensa. Sino porque somos un pueblo
debilitado. Pero, ¿sabe?, incluso los colonizados tienen capacidad de
respuesta. Y mire, desde este humilde rincón, esta irreductible
provinciana que se obstina en hablar su idioma le dice, en el idioma
que usted entiende, el castellano, que se vaya a tomar por la puerta
de Brandemburgo. Ya tenemos suficiente con los anticatalanes de casa.
Sólo nos falta un alemán anticatalán. Puede que seamos provincianos.
Pero pedirnos que pongamos el trasero es demasiado.

Una de freda i una de calenta

2008-07-03T09:56:00.005+01:00

Dues notícies de caire internacional captaven ahir la nostra atenció. Una provenia de Colòmbia, amb l'alliberament d'Ingrid Betancourt després de sis llargs anys de segrest i, amb ella, foren alliberats també tres ciutadans nord-americans i dotze soldats de l'exèrcit Colombià. A l'altre banda del món, un ciutadà palestí de Jerusalem Est (la part àrab de la capital d'Israel) embestia amb una excavadora tot el que se li posava pel davant amb el resultat final de quatre morts, diversos ferits i tot tipus de vehicles volcats i destrossats; l'home fou abatut amb cinc trets al cap per la policia israeliana.

Són aquests, dos territoris afectats per greus conflictes que duren ja prou dècades. Tot i tractar-se de dues situacions completament diferents i amb desiguals motivacions, podríem situar l'arrel dels conflictes en les penoses condicions de vida que pateix una part de la ciutadania colombiana i la pràctica totalitat del poble palestí. Una dura existència que permet a les FARC i les organitzacions terroristes palestines gaudir d'un fort suport social tot i els gens ètics mitjans emprats per resoldre la situació.

La comunitat internacional ha de pressionar per mirar de resoldre les dramàtiques conseqüències de tot plegat. Però han de ser les FARC, el Govern Colombià, el Govern Israelià, el Govern Palestí i les faccions armades palestines qui posin fil a l'agulla per resoldre un problema que s'ha enquistat i es va fent gran a mida que passen els anys.

Forza Italia

2008-06-17T22:23:00.004+01:00

Avui els espanyols somniaven amb què Holanda es deixés guanyar i el rival fos Romania (que dit sigui de pas, també hauria pogut eliminar Espanya). La realitat, però, és que el rival serà la selecció que va guanyar l'últim mundial i que la "ROJA" ja té el cagarret al cul.

Des d'aquí vull donar tot el meu suport a Italia, perquè així els de Cuatro deixaran de posar-nos el puto anunci del "Podemos" i acavarem de veure l'Eurocopa tranquils.

INNO DI MAMELI

Fratelli d'Italia
L'Italia s'è desta,
Dell'elmo di Scipio
S'è cinta la testa.
Dov'è la Vittoria?
Le porga la chioma,
Ché schiava di Roma
Iddio la creò.
Stringiamci a coorte
Siam pronti alla morte
L'Italia chiamò.

Noi siamo da secoli
Calpesti, derisi,
Perché non siam popolo,
Perché siam divisi.
Raccolgaci un'unica
Bandiera, una speme:
Di fonderci insieme
Già l'ora suonò.
Stringiamci a coorte
Siam pronti alla morte
L'Italia chiamò.

Uniamoci, amiamoci,
l'Unione, e l'amore
Rivelano ai Popoli
Le vie del Signore;
Giuriamo far libero
Il suolo natìo:
Uniti per Dio
Chi vincer ci può?
Stringiamci a coorte
Siam pronti alla morte
L'Italia chiamò.

Dall'Alpi a Sicilia
Dovunque è Legnano,
Ogn'uom di Ferruccio
Ha il core, ha la mano,
I bimbi d'Italia
Si chiaman Balilla,
Il suon d'ogni squilla
I Vespri suonò.
Stringiamci a coorte
Siam pronti alla morte
L'Italia chiamò.

Son giunchi che piegano
Le spade vendute:
Già l'Aquila d'Austria
Le penne ha perdute.
Il sangue d'Italia,
Il sangue Polacco,
Bevé, col cosacco,
Ma il cor le bruciò.
Stringiamci a coorte
Siam pronti alla morte
L'Italia chiamò.

El Caos dels carburants

2008-06-11T09:32:00.003+01:00

Tercer dia de vaga dels transportistes. Balanç fins ara: dos atropellaments amb el resultat d'un mort i diversos camions incendiats amb un ferit greu. Ens estem tornant bojos, estem en una situació de pre-guerra. Això pel que fa a la integritat física de les persones. L'Estat es troba bloquejat i els piquets impedeixen la sortida dels que sí volen treballar de les plataformes logístiques. Els productes peribles dels horts, les llotges i les granges corren el perill de fer-se malbé.

Aquesta aturada afecta directament l'abastiment dels comerços i té una molt difícil solució. El preu dels carburants a l'Estat Espanyol és dels tres més baixos d'Europa (fins i tot a Portugal és més car), i, per tant, el marge per abaixar impostos és molt més estret que als països veïns.

Per anar a l'arrel del problema hauríem d'apuntar directament als intermediaris i preguntar-los perquè s'apuja fins a un 700% el preu dels productes des que surten de les mans de pagesos, ramaders i pescador fins que arriba a les botigues. I si busquem solucions encara a més llarg termini, hauríem de plantejar als nostres polítics perquè no hi ha una aposta decidida per buscar altres tipus de transport i, sobretot, vehicles propulsats amb una energia més neta i que no ens obligués a dependre dels combustibles fòssils, en mans de dictadures sàtrapes i democràcies de fireta.

Himne de Rússia

2008-06-10T16:04:00.004+01:00

Aquí teniu l'himne de Rússia i una transcripció per poder intentar seguir fonèticament la cançó:

Soyuz nerushimi respublik svobodnij
Splotila naveki velikaia rus
Da zdravstvuyet sozdanni voley narodov
Yedini moguchi Sovetski Soyuz

Slavsya otechestvo nashe svobodnoye
Druzhbi narodov nadyozhni oplot
Partia Lenina, sila narodnaya
Nas k torzhestvu kommunizma vedyot

Skvoz godi siyalo nam sontse svobodi
I Lenin veliki nam put ozaril
Na pravoye delo on podnyal narodi
na trud i na podvigi nas vdojnovil

Slavsa otechestvo nashe svobodnoye
Druzhbi narodov nadyozhni oplot
Partia Lenina, sila narodnaya
Nas k torzhestvu kommunizma vedyot

V pobede bessmertnj idey kommunizma
Mi vidim gradusheye nashei strani
I krasnomu znameni slavnoi otchizni
Mi budem vsegda bezzavetno verni

Slavsa otechestvo nashe svobodnoye
Druzhbi narodov nadyozhni oplot
Partia Lenina, sila narodnaya
Nas k torzhestvu kommunizma vedyot

EURO 2008

2008-06-10T12:43:00.005+01:00

Rússia, "ese país lleno de gente maravillosa", com diria una aspirant a Miss España, és el primer rival de la Selecció Espanyola a l'Eurocopa. El combinat rus ha aconseguit reunir per la cita una selecció jove i amb prou talent. Dos dels seus millors jugadors, però, no podran jugar contra els espanyols.

Ahir vaig poder veure un autèntic partidàs: Holanda-Itàlia. Quin goig veure jugar els holandesos; guanyin o perdin, sempre aposten pel joc ofensiu i de toc (aquest sí que són uns "jugones" i no els xicots del Sabio de Hortaleza).

Sento una enveja terrible envers altres seguidors que poden viure amb passió aquest tipus de competicions. Potser alguna vegada Catalunya podrà prendre part en aquests campionats. Mentrestant, hauré de conformar-me amb veure els partits com a espectador neutral i resant perquè Espanya no guanyi; i no perquè vulgui que Espanya perdi perquè sí. Us asseguro que l'única raó és que no podria soportar la tabarra dels mitjans de comunicació amb "la Roja", "la Nuestra", "la de todos"; somos campeones de Europa, ahora a por el Mundial i brau amunt, brau avall. Seria insuportable!!!!!!!!!!!!

P.D Algú hauria d'informar Barack Obama que la cadena de televisió Cuatro, que retransmet els partits de l'Eurocopa ha copiat la seva frase de campanya, el "Yes, we can", en aquest cas, un pesadíssim "Podemos" que passen a tothora.

Ànims a Rússia, Suècia i Grècia. Nanos, ajudeu-nos a passar ràpid aquest tràngol!

El Chiki-chiki

2008-05-23T13:52:00.004+01:00

El fenómeno Chikilicuatre llega a su punto álgido. El sábado por la noche actuará en Belgrado el ya famoso Rodolfo. Este personaje, de origen mexicano (nacido en Barcelona, curiosamente), representa todos los valores patrios que emanan del alma de España (léase zafiedad y cutrez a capazos). Aún así, atesora mucho menos caspa que otros artistas que han acudido al fabuloso evento dónde se escucha la mejor música del mundo mundial.

Los señores de TVE han podido constatar que la democracia trae consigo estas cosas. La gente con dos dedos de frente se ha apercibido hace ya muchos años del tufo que desprende Eurovisión y los artistas monigotes que participan en tan triste espectáculo. Los españoles de bien y algún que otro cabroncete votaron en masa el Chiki-chiki para mofarse en la cara de todos los que dan jabón a tan penoso acontecimiento. Esa mayoría aplastante que votó al Chikilicuatre deben ser espectadores que los días que dan Eurovisión salen a tomar copas como siempre y no hacen ni puto caso al festival, pero que han logrado dar por el c... a todos esos televidentes sin criterio que ven en el festival un acontecimiento anual único y de una calidad parecida al "Noche de Fiesta" de José Luis Moreno.

Pues nada, España, a disfrutar. Perrea, perrea!

Que tornin els diners

2008-05-14T14:44:00.003+01:00

Fa més o menys uns 3 mesos la meva mare va ser embestida per un cotxe mentre anava amb la seva bicicleta. El resultat, trencament de tibia a l'alçada de la base de la ròtula. Això requereix un procés d'immobilització de la part afectada i després la corresponent recuperació. El cirugià que s'encarrega del seguiment de la lesió va reclamar, de manera urgent, fa ja més de 5 setmanes, que la meva mare comencés la recuperació a l'Hospital de Calella. Doncs, bé, a hores d'ara, després de trucar dues vegades més reclamant-ho, la resposta que hem rebut és que ho tenen ple i no li poden fer lloc encara. I quan pensen fer-ho? La meva mare ha iniciat pel seu compte la recuperació a casa fent diferents exercicis. El cirugià també està escandalitzat per la situació.

Si no li donen aquest servei a ma mare, seria just exigir que li retornessin els diners, ja que ella paga la Seguretat Social de manera ininterrompuda des de fa més de 35 anys. Però quin és aquest sistema de merda? I espero que la lesió quedi ben curada perquè, si no, denuncia que li caurà al maleït sistema sanitari que tenim...

No està tot perdut

2008-05-06T11:49:00.004+01:00

Encara queda gent al País Valencià que estima la seva llengua i la seva cultura i, aprofitant la seva notorietat pública,fan campanya en favor de l'ús del valencià com a llengua vehicular educativa. L'enhorabona de part meva i els recomano coratge, perquè seran criticats a casa seua segur. Gràcies una altra vegada a la Núria, l'Andreu i l'Héctor.

L'espia

2008-05-05T15:30:00.006+01:00

Amagat entre les ombres, darrera de la barana que delimitava el passeig i la zona de vies, l'espiava com sempre feia, furtivament. Ella passejava el seu fox terrier, que ensumava tot allò que se li posava al davant i marcava el seu territori de manera compulsiva. Mai no reunia prou valor per acostar-se-li i mirar d'iniciar una conversa. Ni tan sols gosava saludar-la. Ell ja en tenia prou observant tots i cadascun dels seus moviments; tot en ella el captivava.

Tant li feia que s'encengués una cigarreta com que recollís les deposicions d'aquell quisso. A ell el que li agradava era observar sense ser observat, pur vouyerisme; fruïa amb la sensació de poder i control que li produïa la situació. Sabia perfectament que als ulls de molts, ell representaria el clàssic psicòpata social, sense amics ni relacions interpersonals sanes. Però a ell tant se li en fotia; li agradava el que feia i un cop ella desapareixia passeig amunt, ell tornava a la seva vida familiar quotidiana, perquè en tenia, i gaudia de bones relacions amb els seus amics, però això no li impedia disfrutar del seu petit secret, allà, amagat entre les ombres...

La llavor del mal

2008-04-30T11:44:00.003+01:00

La notícia és sorprenent, esfereïdora i tots els adjectius que et puguis imaginar, o que el senyor Piqueras de TeleCinco li vulgui atribuir. Josef Fritzl ha mantingut segrestada a la seva pròpia filla durant 24 anys, durant els quals l'ha violat, maltractat i ha tingut set fills amb ella. En els anys 70 ja havia complert condemna per violació però passats 10 anys del compliment de la pena els seus antecedents van ser esborrats de l'arxiu. Aquest sinistre personatge ha viatjat en diverses ocasions i per períodes d'unes tres setmanes a Tailàndia.

No hauríem de replantejar-nos els sistemes i mecanismes per les condemnes i control dels delinqüents sexuals patològics? Les estadístiques conclouen que tenen un alt nivell de reincidència. És evident que això topa amb algunes llibertats individuals però també ho és que s'ha de protegir les víctimes d'alguna manera més efectiva que no pas l'actual.

Canviant de tema us volia comentar una anècdota, insignificant pel que fa al cas, però que segur que algun dia Iker Jiménez li dedicarà un programa al Cuarto Milenio: el poble on viva Josef Fritzl, Amstettem, està localitzat a pocs quilòmetres de Branau am Inn, municipi de naixement d'Adolf Hitler. Si algú coneix l'Iker que li envïi aquest post, a veure si em dedica el programa.

Som-hi! Anem a Moscú!

2008-04-29T11:43:00.001+01:00

90 minutets. Concentració, actitut i un parell de collons. Messi, Eto'o, Iniesta, Deco, Henry,... vosaltre podeu

Força Barça

2008-04-23T11:08:00.003+01:00

Jo sempre he estat optimiste de mena pel que fa al Barça. Aquesta temporada, però, i sobretot tenint en compte que ja veníem d'una temporada prou trista, en la que vàrem regalar la Lliga al Madrid i ens va humiliar a la Copa el Getafe, m'havia unit al grup dels pessimistes i era dels que pensava: "Mare de Déu, el Manchester, ens atonyinaran de mala manera..."

Doncs aquest matí m'he posat un parell de vegades l'himne de la Champions i he començat a imaginar motius per estar optimista i, fins i tot, eufòric:

1- Ells tenen el Cristiano Ronaldo, però nosaltres tenim a Leo Messi.
2- En Rooney és bo, però en Samu és tot un guanyador.
3- El Manchester sol abaixar el nivell en els desplaçaments.
4- Ells tenen l'etiqueta de favorits i es podrien relaxar.
5- Necessitem que el Barça faci 270 minuts bons i, amb els jugadors que tenim, és perfectament possible.
6- El Manchester no és com el Liverpool o el Chelsea i jugarà més obert (perquè no sap fer-ho d'una altra manera) i si deixes jugar al Barça...
7- Les entrades estan exhaurides i l'altre dia contra l'Espanyol l'afició no va xiular l'equip (tot i el lamentable partit)
8- Si el Getafe pot jugar la final de Copa, el Barça pot jugar la de Champions.
9- El Barça és més que un club (alguns jugadors creuen que és un puti-club).
10- El factor sort

Sant Jordi

2008-04-23T09:42:00.003+01:00

Un altre any, un altre Sant Jordi. Parades de llibres i roses per tot arreu. Autors mediàtics signant llibres sense parar i roses a tort i a dret. Es reben roses a l'oficina, a la botiga de queviures, a casa, de part d'un admirador... En canvi, el llibre, amb gairebé tota probabilitat el rebràs només si tens parella estable, o potser, ni d'aquesta manera.

Jo mateix sóc dels que porto roses a la mare, a les nebodes, a les amigues,... és un dia per sortir a passejar i veure com una rosa, que normalment val força menys d'un euro, avui no baixa dels 3 o 4 i, un llibre, el pots comprar amb un 10% de descompte. Jo, que ja veig a venir que no me'n regalaran cap, surto ara mateix a comprar-me'n un. Us deixo, nanos. Feliç dia de Sant Jordi

Mr Bono

2008-04-02T11:55:00.003+01:00

Podríem parlar del líder de la banda U2, però proseguint amb el meu tarannà habitual, farem una mica de crítica política.

Feia mesos que ja ho havia anunciat bambi ZP, però ahir es va fer realitat. El fill del falangista, President del Congrés. Podem destacar diversos aspectes de la sessió inaugural de la nova legislatura ahir al Congrés. Per primera vegada, el President (del Congrés, s'entén) va haver de ésser triat en segona volta, ja que no va assolir la majoria absoluta necessària per fer-ho en la primera. El més sorprenent però, és que l'il.lustre senyor Bono va rebre en aquesta primera votació 168 vots només i, el grup socialista, està integrat per 169 diputats! Primera clatellada pel manxec.

Un altre aspecte a destacar és la referència que aquest socialista fa a la seva persona en el seu discurs de possessió: "vengo a ejercer ejte cargo con absoluta humijdad...". Humilitat diu... però que s'empatolla aquest semi-feixista? No n'ha tingut ni en tindrà mai d'això; si té més ànsia de protagonisme que la primera dama francesa!

En un altre moment del discurs, es dirigeix als diputats demanant-los que siguin el viu reflex de la societat espanyola i que es comportin de forma educada, respectuosa i civilitzada en les seves intervencions al màxim òrgan legislatiu de l'Estat Espanyol. Aquí hi detecto una gran incongruència: aclareixi's, senyor Bono: volen comportar-se com un grup civilitzat, o volen ser un reflex de la societat espanyola? Totes dues coses no poden pas ser. Jo crec que el senyor Bono viu en un país que jo no conec, el País d'Alícia on diu ZP que vivim tots junts en harmonia.

Com diria el famós general colpista Millán: "¡Muera la inteligencia!". I és que només essent tonto del cul, pot no preocupar-te la classe política i la societat d'aquest estat repressor que ens ocupa.

Off-line

2008-03-17T11:17:00.003Z

Porto ja un temps patint una desconnexió emocional. Em trobo abatut i una mica apàtic i, estant com estic a l'atur, tinc massa hores per donar-hi voltes i sembla que no surto d'aquí. El més curiós del cas, però, és que m'hi sento còmode; estic bé sol i alhora tinc ganes de compartir estones amb gent. La veritat, no sé que coi em passa. Només volia dir-vos-ho per treure-m'ho de dins, doncs diuen que el millor és anar traient la merda cap a fora.

Doncs aquí romandré, esperant temps millors. Una abraçada a tots els que m'escolteu de tant en tant.

David

Explicar l'inexplicable

2008-03-13T11:14:00.003Z

Passada ja la ressaca electoral, potser és hora d'analitzar els resultats de les eleccions al Congrés i al Senat. Bé, parlaré exclusivament pel que fa referència als resultats del Congrés, perquè el Senat ja ha quedat sobradament demostrat que és un òrgan purament decoratiu.

Vull parlar exclusivament del resultat a Catalunya. El gran guanyador de les eleccions al nostres país ha estat el PSC-PSOE, que ha obtingut 25 dels 47 diputats de la demarcació catalana. És a dir, el partit que governa a totes les institucions del país i de l'estat, responsable en bona mesura del caos de rodalies, l'endarreriment de l'AVE, les apagades a Barcelona, els incencis per falta de mesures als hospitals, l'esvoranc del Carmel,... i podríem seguir encara més, no només no ha pagat un preu per la seva nefasta gestió, sino que ha guanyat quatre escons més respecte el 2004. Ho han aconseguit gràcies a una perversa però alhora magnífica campanya electoral en el que la seva carta més important ha estat la por; la por a l'arribada del PP; només amb això, n'han tingut prou per arrasar a les nostres terres. Els felicito per la victòria però em fa fàstic la via per la qual ho han aconseguit, sense programa ni idees.

Qui ha pagat els plats trencats són els seus socis minoritaris al Govern de la Generalitat. ERC ha pagat molt cara la seva posició moderada en la opció independentista que les seves bases professen de forma majoritària. Ha perdut més de 300.000 vots i 5 escons per passar a tenir-ne només 3. Jo, com a votant d'Esquerra, no me n'he extranyat gens ni mica, doncs ja fa temps que havia copsat en el meu entorn que molts votants del partit republicà, s'abstindrien, votarien en blanc, a un partit encara més minoritari i, en menys casos, optarien per CIU o PSC. El pròxim Congrès del partit es presenta interessantíssim i molt em temo que pot portar conseqüències al Govern de la Generalitat, com a mínim si Esquerra vol recuperar el seu electorat més independentista.

Dels pobres desgraciadets d'ICV l'únic al que em remeto és a la cara que els va quedar quan els van dir que perdien un diputat just en el moment que ells sortien a celebrar que havien mantingut pels pèls els 2 de 2004.

CIU perd vots però es queda pràcticament igual; la única diferència, però que és important, és que ara podran ser els socis preferents dels socialistes a Madrid i oposició dels socialistes a Catalunya: UFFFFF, a veure com s'ho maneguen.

El PP recupera dos escons dels perduts el 2004, però la seva diferència amb el PSC, augmenta en 2 escons. Aquesta diferència de 17 escons a Catalunya són els que els permetria governar a Madrid però ells, tossuts, continuen amb la seva política clarament anti-catalanista. (que es fotin!!!!!)

Aquesta diferència de resultats entre les eleccions espanyoles i les catalanes segurament es deuen, com a mínim en la meva opinió, en la gent que s'absté en unes i altres. Un gruix de gent deu ser la mateixa, però una bona part segur que vota a les espanyoles i no a les catalanes i viceversa. País de merda!

Portada impagable

2008-03-05T22:55:00.003Z

Perdoneu que avui sigui una mica hooligan, però una ocasió com aquesta no la podia deixar passar

Triplete?

JAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJA
JAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJA
JAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJA
JAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJA
JAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJA
JAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJA

On queda la dignitat?

2008-03-03T10:26:00.004Z

Ha passat en un acte d'afectats per la intervenció de Fórum filatélico i Afinsa. Hi concorrien associacions d'afectats i els diputats Dolors Nadal (PP), Joan Puig (ERC), Josep Manel Silva (CIU) i la ex-diputada Carme Garcia (ICV). Quan han intervingut els representants del afectats, ho han fet emprant com a llengua el català i tot ha transcorregut amb gran normalitat.

Els problemes han començat un cop s'ha iniciat la intervenció dels polítics; un petit grup dels afectats han començat a escridassar Dolors Nadal perquè parlava en català; ella els ha dit que és tan bilingüe que no se n'adona de si parla una o altra llengua i, immediatament, ha continuat la seva al.locució en castellà. El mateix ha fet Carmen Garcia i, Joan Puig, ha avisat que parlaria en català i ho ha fet. Finalment, Josep Manel Silva ha explicat que ell a casa parlava en castellà però que no estava d'acord amb les formes emprades pels que esbroncaven.

Deixant de banda els idiotes i retrasats mentals que escridassaven (són tontos, no vigilen on posen els seus diners i, a més, pretenen que l'administració, és a dir, tots nosaltres, els indemnitzem per la seva deixadesa), el problema més greu el trobo en la baixada de pantalons que han protagonitzat els nostres polítics, a excepció feta de Joan Puig (i no és sant de la meva devoció). Que no tenen dignitat? L'acte es celebrava a Catalunya i, de fet, mentre eren els representants dels afectats els que parlaven en català no hi ha hagut cap problema.

Els idiotes que cridaven farien bé en preocupar-se més pels seus diners que pel seu espanyolisme ranci i uniformista, perquè si han esbroncat els polítics i no els seus representants per l'ús de la llengua del país on es celebrava la conferència, ha estat, en la meva opinió, pel seu anticatalanisme recalcitrant.

Per als que escridassaven i pels que s'han baixat els pantalons els hi dic: "que us bombin!"

Sideways

2008-02-12T22:47:00.002Z

Sideways, pel.lícula que aquí és més coneguda amb el títol "Entre copas", em va agradar com feia temps que no ho feia un llargmetratge. Recordo una de les escenes amb més emoció que cap altra: en Miles pregunta a la Maya perquè li agrada tant el vi, i ella li contesta que perquè el vi està viu; que mentre està dins l'ampolla està evolucionant i mai et fa sentir el mateix si l'obres un dia que si l'obres al següent i que, arriba un moment en que assoleix el seu punt àlgid i després inicia el seu declivi.

Aquesta escena m'ha vingut al cap aquest vespre enmig del curs d'iniciació al tast de vins catalans i caves. Tot just començo a entendre la quantitat de matisos que podem trobar en l'olor, el gust i el color dels vins (fins i tot el soroll en llevar el tap de l'ampolla pot indicar-nos quelcom).

El món del vi és un món fascinant i més que s'hi torna a mesura que et vas introduint en aquest univers d'aromes i sensacions. El millor és desinhibir-se i deixar-se emportar per les emocions que evoquen d'un bon vi. Una de les coses que estic aprenent és que no s'ha de tenir por a l'hora de valorar un vi i les seves característiques, que tu personalment perceps, i que no tenen perquè ser les mateixes que les d'una altra persona. Dins d'una certa objectivitat, doncs, hi ha un espai també per la subjectivitat que ho fa màgic.

Estic gaudint d'una bona experiència amb aquest curs i per això us recomano que el feu si podeu. El proper març hi haurà una pròxima edició; jo us deixo el link per si us pogués interessar.

Carnestoltes 2008

2008-02-03T15:28:00.002Z

Ai, ai, ai!

2008-01-29T09:54:00.001Z

La família Kennedy ja s'ha posicionat. El candidat Obama ja es pot posar a tremolar, no per les expectatives de vot, que sense cap mena de dubte es veuen afavorides gràcies al suport d'aquesta gent d'origen irlandès i catòlic, sino per la negra història que envolta la família des de l'assassinat de John Fitzerald a Dallas el 1963. Imagino que a partir d'ara reforçarà el seu aparell de seguretat perquè a sobre ell és negre.

Qui deu treure foc pels queixals ara mateix és Hillary Clinton i el seu ¿¡fidel!? marit, el Bill. Aquest és un cop fort i un gir radical i inesperat a la campanya demòcrata. La filla de Kennedy i el seu germà han donat suport a Barack tot just una setmana abans del súper-dimarts del 5 febrer, on es celebraran les primàries demòcrates a 22 Estats, i on sortiran escollits la majoria dels delegats demòcrates que després, al seu torn, escolliran aspirant a la Casa Blanca.

Tot aquest procés és divertidíssim i, a més, manté l'emoció fins al final. Ningú pot donar-se per guanyador fins que es recompten els últims vots. Friso perquè arribi dimarts i veure com acaba tota aquesta història. De moment, estan empatats, però aquí, com en un partit de bàsquet el que ve pel darrera remontant és qui es sent més fort i capacitat per guanyar. Toca apretar les dents i posar-se les piles. Que guanyi el millor!

Que ve el llop

2008-01-26T14:41:00.001Z

No tinc res en contra de la senyora Chacón, però sí en contra del seu discurs. Em rebenta que l'única cosa que és capaç de dir-nos com a política sigui que hem de votar el PSOE perquè si no ho fem, haurem d'aguantar el PP. I es queda tan ample, tu. Pels catalans pràcticament no hi ha cap diferència, i si no, agafeu els percentatges destinats a inversió a Catalunya en legislatures d'un i altre color. El pitjor de tot no és la manca de recursos que mostra en fer ús d'un axioma tan pobre, sino que la jugada li ha funcionat sempre i li funcionarà ara també. Ve a ser el mateix que quan el PP utilitza l'odi cap a Catalunya i el català per recaptar vots a les Espanyes.

Tan mancats de criteri estan els ciutadans de l'Estat Espanyol? (aquí s'inclouen els catalans). El més trist de tot plegat és que, tot i haver-nos espantat dient-nos que venia el llop tantes vegades i al final adonar-se que no apareixia, quan la ministra torni a dir-nos que s'acosta el "lupus lupi" molts catalans (una gran majoria), hi tornaran a caure de quatre grapes.

Futbol-manguera World Championship final

2008-01-20T04:13:00.001Z

Ha trigat, però ja ha arribat. Als qui no coneixíeu el futbol manguera, ara podreu gaudir de l'esport del segle XXI

No Sou Una Nació

2008-01-16T10:49:00.001Z

Quin patètic espectacle que s'ha ofert amb la iniciativa de posar lletra al himne espanyol. Algun il.luminat va pensar, després de veure els jugadors de la selecció espanyola de bàsquet entonant el mític lolo lolo lo lo ...., en haver guanyat el campionat del món de bàsquet, que l'himne havia de portar lletra perquè els que defensaven aquesta samarreta el puguessin cantar tots junts com fan els integrants d'altres seleccions.

La lletra no només és cursi i poc original (verdes valles, mar immenso; déu méu, quina imaginació!), sino que, a més, no agrada a gairebé ningú. També cal afegir-hi el fet que l'últim vers era dificilíssim de cantar. El president del COE (un dels brillants ideòlegs d'aquest sarau) va tenir la barra de dir que la acceptació de la lletra per part del públic havia estat un èxit espatarrant. Ara, dos dies després, diu que no la presentarà al Congrés per la falta de consens que genera. Ah, senyor Blanco, "dónde dije digo, digo Diego". El que encara no sé és si, finalment, Plácido Domingo cantarà en la gala del COE per presentar la candidatura Madrid 2016.

Una última qüestió: no és per desmoralitzar els espanyolistes, però si el vostre himne no té lletra, és perquè Espanya és un Estat, no una nació. Els fets són els que són i la realitat és tossuda. Lolo lolo lo lo lo lo lo lo.......

S'ha de fer

2008-01-12T12:32:00.001Z

Ja fa temps que ho havia pensat, però ara és el moment de posar fil a l'agulla. Em rebenta que l'Església catòlica, institució retrògrada i antidemocràtica en tots els seus àmbits jeràrquics, em compti com un dels seus membres pel sol fet que vaig rebre el sacrament del baptisme en un moment de la meva vida que jo no podia decidir si en volia formar part.

Doncs ara que sí puc els dic que se'n vagin a pastar fang i he decidit donar-me de baixa. Per fer-ho haig d'enviar dos documents, un a la parròquia on em van batejar i una altre al bisbat al qual pertany. Els documents els podeu trobar en una web amiga que us els facilita en format pdf i un altre format que ara mateix no recordo.

Us animo a tots els que, com jo, formeu part d'aquest absurd i no hi esteu gens d'acord. No vull que em compteu com a catòlic. La religió és la base de l'ignorància, i la fe un xec en blanc que jo no penso firmar.

EXPO Zaragoza

2008-01-10T22:16:00.002Z

Encara recordo que la Comunitat Aragonesa va oposar-se, juntament amb Catalunya, al trasvassament de l'Ebre per raons ambientals. Ara, a més, organitzen una Exposició Universal que gira al voltant d'un element principal: l'aigua i el seu ús i gestió.

El que jo vull que m'expliquin és, perquè aquesta mateixa Comunitat, és la impulsora d'un megaprojecte de zona lúdica a Los Monegros, a l'estil Las Vegas o Macao. Vull que em diguin d'on cony treuran l'aigua que abastirà les necessitats del super-complex hoteler i residencial. Això és el que ells entenen per sostenible? Així és com ens ensenyaran a la resta del món quina és la millor manera de gestionar els valuossíssims i també escassos recursos hídrics?

I aquesta gent (ara em refereixo als polítics en general) són els que han de salvar-nos del canvi climàtic. Ja cal que us calceu. Vénen temps difícils de veritat...

Frec a frec

2008-01-09T12:03:00.001Z

A Estats Units s'han avançat les eleccions presidencials i, conseqüentment, les primàries als partits demòcrata i republicà. Les més interessants però, les trobem a la banda demòcrata. Hi ha diversos candidats però la tria es centrarà entre Barack Obama, primer negre amb possibilitats reals d'accedir a la Casa Blanca i Hillary Clinton, primera dona també amb possibilitats de fer-ho.

El primer round se'l va endur Obama al "caucus" d'Iowa, on el 90% dels electors són blancs i molts d'ells conservadors. Obama compte amb el vot dels joves; perquè aporta un aire fresc, allunyat de les èlits de Washington; perquè va votar en contra de la guerra d'Iraq; perquè ha promès lluitar contra la dependència americana del petroli;... però a New Hampshire s'ha endut el primer revés. Tot i encapçalar les enquestes amb 10 punts de diferència sobre la seva rival, ha acabat cedint per tres punts (39% - 36%). La operació de canvi d'imatge de Miss Clinton, amb llagrimeta i sanglotades incloses, ha donat resultat, fins i tot tenint en compte que els demòcrates són els "progressistes" (si és que aquesta espècie existeix als EUA), demostrant com de manipulables són els ciutadans d'aquest país (jo creia que no es podia ser més manipulable que nosaltres, però tots els humans som iguals). Com pot ser que es creguin que aquesta dona està afectada per una primera derrota si no va mostrar cap mena de reacció quan es va donar a conèixer el famós cas Lewinsky?

Poder Barack Obama és més del mateix, però a mi, després d'escoltar algun dels seus discursos m'ha captivat. Crec que realment podria iniciar un canvi de política al país més poderós del món. Crec també, però, que ho tindrà realment difícil per fer fora l'"stablishment" de Washington. I és una llàstima, perquè sembla que els republicans tenen poca cosa a fer aquesta vegada.

Esperem a veure com finalitzen tots aquests esdeveniments. Potser el 2008 es resoldrà el gran enigma que fa temps es planteja als EUA: qui serà abans president de la democràcia més antiga del món: un negre o una dona?

CORTO 1,2,3

2008-01-07T10:56:00.001Z

Avui m'he trobat un antic company diable de Malgrat a un CAP de Barcelona. El company en qüestió, molts el coneixeu, és en Marc Traveria (a qui carinyosament jo anomenava Tete). Doncs bé, en Marc ha dirigit un curtmetratge de producció pròpia (ell i altres companys) i m'ha donat la direcció del blog on havien publicat el trailer. Fa bona pinta. A veure si tenen una mica de sort i poden fer un bon paper en algun festival. Molta merda, Tete!

A la secció passejades per la xarxa trobeu el link! Passeu-vos-hi una estona

No havíem quedat avui?

2007-12-21T10:28:00.001Z

Avui molts catalans ens hem llevat il.lusionats. Ens hem dutxat, ens hem vestit i hem esmorzat. Tot seguit hem marxat cap a l'estació de Sants, on ZP i Maleni ens havien citat per inaugurar l'arribada del TGV a Barcelona. A l'arribada només obres, tanques i un munió d'usuaris de rodalies (aquests sí que pateixen). Del tren de gran velocitat, ni rastre; i no ho entenc, perquè la ministra va declarar fa dos dies que desitjava a l'oposició la meitat de la felicitat de la que ella tindria aquestes festes, que assegura que seria molta i jo vaig pensar: -veus? La Maleni tenia un as sota la màniga i se l'ha estat guardant; com ens havia enganyat la punyetera.

Doncs no; la veritat és que no hi havia res de tot això. He tornat a casa per poder entrar a les webs dels diaris del país i alguns de l'Estat opresor. Res; del nostre estimat i Molt Honorable President de la Generalitat tampoc he sentit res; li deu haver passat quelcom greu, perquè en Monti defensaria els interessos de Catalunya per sobre dels del PSOE o Espanya, no? Visc en un estat de confusió total. I potser és això, sóc jo el que no estic bé, perquè els polítics són eficients i deuen estar fent la seva feina fregant la excel.lència.

No queda altre remei, doncs. Aquesta nit trucaré en ZP i li preguntaré quan serà la propera cita: -Hola, Presidente, cuál es la próxima promesa? Es que así me voy preparando para la cita. Gracias por todo. No sé que haríamos los catalanes sin usted.

El clàssic, per Nadal

2007-12-19T11:04:00.001Z

Unes 24 hores abans de la nit de Nadal és la data final (fins aquest moment) que la Lliga de Futbol Professional ha posat al derbi dels derbis, el Barça - Madriz. És a dir, a l'estrés típic dels retrobaments familiars hi haurem d'afegir aquest any el factor de l'estat anímic d'uns i altres després del matx.

La cosa és grossa. A les famílies on conviuen seguidors dels dos equips les tensions intrafamiliars poden accentuar-se al màxim si el partit acaba en polèmica. El meu consell: recordem que només és un joc; tot i que aquest consell me l'hauria d'aplicar a mi mateix, perquè jo també pateixo de sobreexcitació veient aquest partit.

Però passem a parlar una mica del partit. Favorit per mi és el Barça; perquè juga a casa, té millor plantilla i perquè sóc del Barça, collons! Jo, fidel a les meves fílies i fòbies, aposto per Ronaldinho com a MVP (amb el permís del Samu) i per Sergio Ramos i Guti com els anti-herois. Una cosa demano als jugadors del Barça: si es va guanyant per tres gols com fa dues temporades al Bernabéu, no aixequem el peu de l'accelerador, pitjeu-lo ben fort i feu que els culers passem unes bones festes.

O'Rei Ronaldinho, mostra'ns el teu talent i la teva màgia, i tanca les boques pudents que no recorden el que has fet per aquest club.

L'homenet dels Principis

2007-12-18T10:05:00.001Z

Vet-ho aquí una vegada, un ex-president del govern espanyol, baixet, amb bigoti i cabellera d'heroi èpic. Home de principis i honradesa extremes (molt extremes diria jo) es negava en rodó a seure amb terroristes- "als terroristes se'ls tracta amb la força policial i de l'Estat de dret"- deia, sobretot si eren vascos o catalans, perquè, desenganyem-nos, els catalans independentistes no són més que terroristes moderats.

Però mira tu per on, que al nostre heroi li va arrivar una invitació mooolt especial. El van convidar a un sopar a Sevilla. Un nord-africà molt simpàtic, que viatjava sempre provist d'una Haima (però dormia a les luxoses habitacions de l'hotel o Palau on l'instal.lava) va sacrificar un anyell i va convidar a l'ex-president i la seva bonica esposa a compartir l'àpat amb ell i el seu seguici.

Amb ell sí que s'hi podia asseure en una taula, perquè, tot i que el libi en qüestió havia reconegut la seva participació en dos atemptats contra avions comercials amb nombroses víctimes civils, ara s'havia passat al bàndol dels bons, els pro-nordamericans i s'havia guanyat el cel, venent als occidentals el seu petroli i el seu gas a un preu raonable. I vés a saber, potser el senyor ex-president també va obtenir el seu trosset de pastís en algún negoci (legal, eh nois, no penseu malament) i ara espera frisós la trucada de penediment d'un altre musulmà, aquest cop barbut, prim i de gairebé dos metres (i farcit de dòlars també) i tancar alguna transacció beneficiosa per totes les parts, sobretot per la seva.

Això sí que és un home de Principis; tant debò pogués tornar a dirigir els designis del poble espanyol. José Mari, vuelve por favor.

Pare Noel, que hi fas aquí?

2007-12-17T09:01:00.001Z

Ja ha tornat a passar un any. S'acosten les festes nadalenques i es torna a repetir la història. Comencen els inacabables sopars familiars, sobretot en el meu cas. Jo, com molts d'altres, provenim de famílies arribades de la resta de l'Estat Espanyol i celebrem tots els dinars i sopars que es puguin imaginar i més, sumant a les tradicions dels nostres gens les festes que són pròpies del que ara és casa nostra. Mireu quina llista: Sopar de Nadal; dinar de Nadal; dinar de Sant Esteve; sopar de cap d'any; dinar d'any nou; dinar de Reis. Déu n'hi do, KO per acumulació!

Tot això pot fer-se molt pesat, però el que no puc tolerar, el que em fa ràbia de debò, és una altra cosa. No soporto l'avi panxut, aquell de barba blanca i que va vestit de vermell. Només cal fer una passejada pel poble i veure el munt de ninots que el representen penjats dels balcons o exhibits a les botigues. Senyors, aquest home no és de casa; nosaltres ja tenim el Tió, o els Reis, que també seran comercials, però no sorgits com a campanya publicitaria de l'empresa "yanki" The Coca-Cola Company. Tan difícil és fer que els nostres marrecs peguin amb força el Tió com sempre s'ha fet?

Aquests nord-americans sí que en saben; o més aviat, no serà que aquí tenim tan poca personalitat i estimem tan poc els nostres costums que de seguida estem disposats a canviar? Veieu si no, l'altre clar exemple que és "Halloween". La Castanyada serà "cutre", però com a mínim és nostra. Per què, doncs, s'entesten els bars, pubs i discoteques d'aquest país a celebrar el dia dels morts americans com si fos nostre? Si el que volen és clients, que no es preocupin, perquè els joves catalans sortiran a "tajar-se" de totes maneres, amb o sense "Halloween".

Bé, de totes maneres, també puc trobar aspectes positius del Nadal. Aquest divendres m'espera un bon sopar d'empresa a l'Eixample i el divendres de la setmana passada ja van arribar a la oficina aquelles potes negres olioses, de les quals una, ja té lloc preparat a la cuina i estem esmolant el ganivet. Que no pari la cosa!

P.D Bon Nadal i Feliç Any nou

HORROR!!

2007-12-10T11:07:00.001Z

Una mala notícia per als amants del pernil ibèric de pota negra sobretot, però de tota mena de potes de porcs. Per part dels productors m'imagino que la notícia serà prou ben acollida. Els nord-americans i els xinesos han aixecat les barreres proteccionistes que impedien l'importació legal de pernils d'Espanya. Si els hi agrada (que els hi agradarà) i comencen a demanar pernils, els preus començaran a disparar-se i faran d'aquest producte quelcom més exclusiu del que ja és.

Per això, des d'aquí, reclamo que un percentatge fixe de la producció es destini única i exclusivament a la venta dins de l'Estat Espanyol, perquè amb la merda de sous que cobrem si s'apuja el preu dels pernils, acabarem narrant en el futur als nostres fills com existía un producte de llegenda i recordarem, amb melangia, el sabor intens i agradable d'aquell pernil de gla que se't desfeia a la boca.

Poesia i cultura? A Malgrat?

2007-12-06T11:09:00.001Z

"En un lugar de la Mancha, de cuyo nombre no quiero acordarme, ha tiempo vivía un hidalgo..."

Ostres tu, tornem a la Terra. Ahir vaig viure un d'aquests moments en què no saps si el que està passant és real o fruit de les teves imaginacions. En Peps i un servidor vam entrar al Quijote a prendre una birra i, ¡oh, sorpresa!, hi havia un recital de poesia a càrrec del propietari, en Pablo Maestro, i tres poetes més: Luis Ondarra, Sonia Jug i Robert d'Eixabegó. Em sorprèn que en aquest poble on visc hi hagi manifestacions culturals d'aquesta mena.

Entre aturdit i extasiat vaig posar tota la meva atenció. Heu de tenir en compte que la poesia és un gènere que, tot i que exerceix una poderosa atracció cap a mi, li tinc un respecte i una por que me n'havia fet estar al marge fins ara. Ho reconec, sóc verge poèticament parlant, però ahir vaig ser desflorat i a fè de Déu que em va agradar.

Vam anar escoltant-los a tots, un darrera l'altre. Em va agradar la passió amb que la dona de Luis Ondarra va recitar els poemes del seu marit, potser sabedora que ella era la musa i la inspiració d'aquells versos. Però em va agradar, sobretot, la força carnal i la sexualitat directe que desprenien les paraules de Robert d'Eixabegó. Prometo penjar en el blog un dels seus poemes en el moment que n'aconsegueixi un llibre. Us agradarà, segur.

No voldria oblidar una menció especial a Pablo Maestro, propietari del local y promotor del recital. Gràcies per promoure la cultura, Pablo i deixem recomanar-te que no sigui l'última vegada perquè el teu bar té un potencial que no utilitzes adequadament.

Au, nois, fins una altra!

EL CORTACÉSPED (REDIFUSION)

2007-12-03T18:01:00.002Z

Aquesta història la vaig penjar just el dia que vaig encetar aquest blog. Aprofitant que tinc alguns nous lectors, la vull tornar a situar en primera línia perquè em va agradar força com m'havia sortit. Heus aquí la història d'en Solo:

Estuvo pensándolo durante años. Era un Solo 582, un modelo de cortacésped de una empresa líder en el sector. Las cuatro hélices que formaban la cuchilla permitían el corte del césped en varias capas y su salida estaba taponada por una pletina especial que trituraba los trozos de hierba en minúsculas partículas y las insertaba en la raíz del césped, actuando cómo un abono orgánico. Un potencial demasiado elevado como para malgastarlo durante tanto tiempo en un simple jardín de apenas 150 metros cuadrados, que bordeaba a una pequeña piscina.

Cuando aquel individuo entró en el establecimiento y se dirigió directamente a él, el cortacésped pensó: perfecto, parece tener mucho dinero!. El hombre vestía una amplia gabardina Carlo Razzini, pantalones a cuadros de la marca Burberry London y unos mocasines marrones de piel genuina del diseñador Brunori. Aquella pomposidad cegó a Solo, el cortacésped, que imaginó interminables mañanas rasurando el césped con su potente motor de cuatro tiempos y sus poderosas cuchillas, en los immensos jardines de la gran mansión señorial que, sin duda, su nuevo propietario poseía.

Tiempo tendría el infeliz de comprobar que no es oro todo lo que reluce. De hecho, si hubiera reflexionado ya desde un primer momento, quizás habría advertido que el dueño de una vivienda de características semejantes difícilmente hubiera acudido personalmente a realizar una adquisición de calado menor cómo aquélla. El supuesto ricachón vivía en un pequeño adosado que ni siquiera era suyo. Se lo alquilaban una pareja de jubilados que vivían en la casa contigua. Y no sólo eso, sinó que el jardin era para más inri comunitario y aquel infeliz simplemente se había ofrecido voluntario para ir a comprarlo. Más tarde, Solo comprendería que aquel tipo no era más que un timador de baja estofa y que todo en él era pura apariencia.

Realmente fueron unos años tristes y penosos. El cortacésped se sintió humillado constantemente. Lo tenían recluído en un pequeño habitáculo situado junto a la bomba que usaban para recircular el agua de la piscina. Aquella humedad que se colaba por todas sus rendijas; niños malcriados que lo usaban cómo vehículo en cuánto sus padres les daban la espalda; adolescentes borrachos que además de usarlo como tal, le daban incesantes golpes, producto de numerosos choques en sus correrías nocturnas;... pero ya estaba harto. No estaba dispuesto a seguir aguantando aquella situación y había urdido un plan para escapar de aquella lúgubre prisión.

Aquella noche, Solo había conseguido situar su cable de alimentación entre la puerta y el marco, impidiendo el cierre de la primera. Esperó hasta que estuvieron todas las luces apagadas y cuando se cercioró que no había nadie en las cercanías puso en marcha su motor de cuatro tiempos y emprendió su huída hacia la libertad. Cruzó a gran velocidad aquel pequeño jardín que él conocía hasta su más íntimo rincón y se dirigió hacia la puerta de salida. Corrió todo lo que pudo, sin mirar nunca atrás y alcanzó la calle en un tiempo récord.

Lás lágrimas de gasolina brotaban de su abollado chasis y el nerviosismo hacía que el motor funcionara de una manera ciertamente irregular. No sabía donde ir, hacia donde dirigirse, pero una cosa tenía clara: jamás volvería a cortar el roñoso césped de ese hatajo de patanes.

ESCLAVITUT AL SEGLE XXI

2007-12-03T11:38:00.001Z

Ens trobem ja immersos en ple segle XXI, però encara es manté vigent l'esclavitut arreu del món, tant pel que fa a les persones com pel que fa als pobles segrestats del mapa mundi. Rebelem-nos contra les injustícies; abolim l'esclavitut

DILEMA RESOLT

2007-11-30T13:13:00.001Z

Ahir la Sílvia va estar mirant-se la sèrie de fotos d'on vaig treure la que ha dut la polèmica aquests últims dies. No apareix cap altre personatge dels que hi ha a la anomenada fotografia i sí, en canvi, una altra instantània de la taula des d'un altre costat. S'hi pot veure una televisió just en el lloc on se suposa que hauria d'estar el fotògraf misteriós. La Sílvia ha acabat deduint (igual que Déu al GetBox), que va ser un foto automàtica i que la mà misteriosa és d'en Palan. Au, problema resolt!

IDIOTES LLEPACULS

2007-11-29T12:36:00.001Z

Ja ens l'han tornat a jugar. Els pressumptes germans bascos i gallecs ens l'han tornat a fotre (i ben fotuda, diria jo). Era una oportunitat única per reprobar la ministra de foment i les altres nacionalitats perifèriques han tornat a anar a la seva. El famós "cupo vasco" ja està negociat i el PSOE n'ha obtingut a canvi tranquil.litat fins a les eleccions.

Els únics que en sortirem amb les mans buïdes, un cop més, som nosaltres, els catalans. Què en som de pallussos! Debem tenir ja el cul com la bandera del Japó. A veure que diuen ara aquests independentistes de pa sucat amb oli que van guarnits amb samarretes i símbols d'Euskadi. Quina falera amb aquests traidors! Però si van sempre a la seva i no ens tenen en compte per res. No puc entendre com alguns il.luminats els admiren i els troben germans de causa.

Visca Catalunya i Euskadi que se la confitin els bascos.

Crisi existencial? No, gràcies

2007-11-23T09:59:00.001Z

Fa poc vaig estar xerrant amb la meva ex-companya sentimental, la Silvia. Fa uns dos anys que la majoria dels seus amics i amigues han començat a casar-se i a concebir criatures indiscriminadament, com si la fi del món els esperés a la següent cantonada. Tots i totes tenen un element en comú: ronden els trenta anys.

Segurament, la posada en marxa del rellotge biològic (que es veu que tenen les dones a dins seu) accelera els fets de forma vertiginosa. Tot això pressiona els elements de la colla que es mantenen en solteria i que no tenen descendència. Et duu directament a la crisi existencial que es produeix a l'arribar a la fi de la teva tercera dècada de vida.

Si ens fixem en l'edat, segurament la meva colla és uns 4 o 5 anys més jove de mitjana, contant-hi les xicotes dels amics, que són prou jovenetes la majoria. I les que no, es conserven prou bé (no vull que se m'enfadi ningú). Potser per això jo no sento les angoixes que poden sentir altres persones de la meva edat. I la veritat, millor que continuï així, com a mínim de moment, doncs quan penso si hauria de començar a posar els fonaments per una futura i pròxima vida familiar, l'únic que em ve al cap és una sensació de vertigen acollonant.

Esperem, doncs, que les circumstàncies segueixin acompanyant i que cap amic malparit no comenci a obrir la veda, perquè quan algú ho faci, molt em temo que els fets s'aniran precipitant i anirem caient tots com una fila de fitxes de domino. I pobre d'aquell qui llavors vagi envellint sol i aparegui sense la seva pròpia quitxalla a les trobades d'amics. El planyo; segurament acabarà desapareixent o buscarà una família pròpia a corre-cuita. I com diu el refrany castellà: "las prisas son malas consejeras"

CATALÀ: Emprenyat, frustrat, resignat,...

2007-11-22T11:04:00.001Z

No hi ha un sol dia que em llevi i no aparegui una notícia realment negativa pel que fa al meu petit país. L'última fa referència al nivell educatiu dels nostres joves. Catalunya sempre s'havia enorgullit d'ésser una terra de gent amb iniciativa, innovació; gent ben preparada, capdavantera a l'Estat Espanyol en matèria d'infraestructures, d'indústria, en cultura,...

El país està en clara decadència. El nostre ensenyament està a la cua, no tan sols d'Europa, sinó també de l'Estat. Comencem a fer una mica d'autocrítica. Madrid ens ofega, però no és l'única causa. Hem de deixar de buscar excuses. Comencem a endreçar casa nostra. Si els polítics creuen que la "castiza" capital és el problema, la solució és clara: fem el nostre farcellet i fugim cames ajudeu-me d'aquest país de bojos. Però siguem clars, n'hi ha molts més de problemes. Tenim uns polítics partidistes, amb poca implicació amb el país; en l'únic que estan implicats és en mantenir els seus càrrecs i no són capaços d'unir-se en una visió conjunta de projecte i objectius fonamentals de la nostra terra.

Desenganyem-nos però; la nostra classe política no és res més que el reflexe de la societat on vivim. Tots hem de canviar: s'ha de començar a exigir resultats i no ens val descarregar la culpa al centre de la Península; allà almenys sí que tenen clar el país que volen, tant el PSOE com el PP; i és un país que se sent propietari de Catalunya i que sap pot fer el que vulgui amb casa nostra, perquè entre els veïns no hi ha consens. Hem d'unir-nos i fer-los veure que nosaltres no som cap inquilí que està de pas. Ells creuen que van pendre possessió per la força fa gairebé 300 anys i que és seu per dret de conquesta. Doncs nosaltres els diem que és casa nostra des de fa més de 1000 anys.

Tal com estan les coses, l'independentisme polític ha de fer un pas endavant. Hem de ser valents i jugar fort. Els que creiem en aquest país hem de fer pinya sense mirar els nostres colors. Catalunya s'ho mereix.

Jose Gonzalez - Heartbeats

2007-11-21T22:36:00.001Z

No us deixeu enganyar pel nom d'aquest home. El paio és suec

BIFURCACIÓ

2007-11-16T13:10:00.001Z

Era diumenge i l'Abel, enlloc de gaudir del dia de descans al que tot cristià té dret, havia de fer neteja. La Marga ja estava farta del munt de papers i estris inservibles que ell tenia al despatx. Quanta merda! No quedava més remei que reconèixer que la seva dona tenia tota la raó.

Mentre amuntegava piles de brossa, i tot obrint la calaixera, va retrobar-se amb la seva petita caixa de galetes metàl.lica. Per sort, ja no contenia cap comestible, però sí que hi havia una pila de cartes, la major part d'elles de la seva etapa infantil i adolescent. Però fou una en especial la que li cridà l'atenció. Ja se n'havia oblidat, però aquella carta havia estat a punt de canviar-li la vida. En aquella època, ell estava bojament enamorat de l'Helena i ella, conscient de la situació, sempre havia jugat amb avantatge, anant d'aquí cap allà, sempre amb algú diferent, i sabent que l'Abel sempre romania allà, esperant-la.

Però fart d'esperar, l'Abel ja havia conegut la Marga i feia el cor fort. S'havia proposat oblidar l'Helena, però la recepció de la carta fou una forta batzegada emocional pel noi. L'Helena li comunicava que se n'anava lluny, a l'altra banda de l'Atlàntic, a la ciutat dels gratacels. Però no només el posava al corrent de la seva marxa, sinó que li demanva que se n'anés amb ella. L'Abel va dubtar en aquells moments, però de seguida va pensar que no podia posar la seva vida en mans d'una persona que sempre havia anat a la seva i que aquella petició, segurament, responia a un cop de geni momentani.

Per uns moments l'Abel va tancar els ulls i va pensar com seria ara la seva vida si hagués decidit marxar amb l'Helena cap a Nova York. Després d'ensumar el perfum que encara es desprenia del sobre li venia al cap l'objectiu inassolible que sempre havia estat l'Helena. El camí de la vida sempre està ple de bifurcacions; quan hi arribes has de decidir i, depenent del camí que esculls la teva vida decanta cap a un cantó o cap a un altre. En aquella ocasió ell va escollir el camí fàcil, i la vida havia estat feliç amb la Marga, però en moments de rutina enyorava la vida d'aventura que sempre li havia proposat l'Helena.

"Abel, Abel! Que no m'escoltes? què faig amb aquesta paperassa? La llenço o no?-li digué de sobte la Marga." De sobte, l'Abel va tornar al món real i li va respondre després d'uns segons de silenci: "Escolta Marga. Què me'n dius de fer un viatge a Nova York?"

CARTAS A UN JOVEN ESPAÑOL

2007-11-15T16:08:00.002Z

Com a resposta a l'inefable José María Aznar López, a causa de la publicació del seu últim llibre, en el qual explica quina es la actual situació de la seva estimada Espanya a un jove, publico aquí un decàleg adreçat també als joves espanyols:

1- Els catalans no parlem català entre nosaltres pel simple fet de fotre-us a vosaltres.

2- Som una Nació.

3- No ens queixem per vici. El desastrós estat de les nostres infraestructures ha quedat ben pal.lès.

4- Som una Nació.

5- Ens ho volem quedar tot per nosaltres, però no protesteu en canvi pel tracte de privilegi fiscal que reben Euskadi i Navarra.

6- Som una Nació.

7- El descarat favoritisme inversor de la capital del regne és evident. Passejeu-vos per les vostres estacions i serveis públics i després feu-ho per las nostres i sabreu del que parlo.

8- Som una Nació.

9- La solidaritat és un concepte que ha d'anar lligat per força a la voluntarietat. El que vosaltres enteneu per solidaritat és un expol.li com el dels documents de l'arxiu de Salamanca.

10- Som una Nació, collons!

TV3 - El Club - Roger Mas:

2007-11-05T16:46:00.001Z

De vegades, quan voltes per la xarxa, et trobes amb autèntiques curiositats. I te n'adones que una mateixa cosa pot canviar del tot si es mirar o es fa des d'un altre punt de vista. I aquí en va una d'un dels millors versionadors d'aquest país. Disfruteu-ho

ASTERIX: EL NOU TEMPLE

2007-10-29T11:12:00.001Z

Primer fou l'Eureka; després, el Robins. Aquest any canviem de localització i passem a l'Astèrix. També sembla que un dels components de la parella ho deixa, en concret l'Albert, que serà substituït pel germà gran dels Busquets, el Capità Vilanova. L'inauguració és aquest dimecres, dia 31 d'octubre, i us emplaço a tots a anar-hi i fer una primera festa com Déu mana.

Per la meva part, em moro de ganes que arribi el dia. El "Xiri" ja fa setmanes que és mort i tinc ganes d'alguna cara menys habitual. Bé, als que vingueu, ens veiem dimecres nit tot prenent un cutty amb cola per mi i per tu.... què vols, tu?

GUANYA L'EQUIP

2007-10-22T15:44:00.001+01:00

Doncs sí, la força de l'equip ha pogut més que la força dels egos. Ferrari s'ha imposat al duet Hamilton - Alonso (i és que dos galls són massa en un sol galliner). Kimi Raikkonen n'ha estat el gran beneficiat. "Iceman" ha deixat entreveure un bri de felicitat, no "massa", però.

Però el propòsit d'aquest article no és narrar el desenllaç del campionat de Fòrmula 1 sino reconèixer la paciència d'alguns amics. Roobins, Palan i Pepus; això va per vosaltres. Els anti-alonsistes esteu d'enhorabona i als alonsistes com en Pera i jo no ens queda altre remei que amagar el cap sota l'ala.

Aquest és el vostre espai per a què pogueu deixar anar la vostra eufòria i us deixaré fins i tot que us propasseu un xic amb la meva persona. Però penseu que l'any que ve tornarem a donar-vos guerra.

LA INFELICITAT: UN CAMI JA ESCRIT

2007-10-14T19:01:00.001+01:00

L'ésser humà neix predestinat, com a mínim pel que fa a la seva genètica. I dir això, ja és dir molt. La nostra tendència a somriure,a deprimir-nos; les nostres enfermetats, la nostra complexió, el nostre grau d'intel.ligència; tot això recau en un petit nombre de gens codificats. És a dir, abans de nèixer ja tenim gran part de la nostra vida escrita.

La recerca de la felicitat també està lligada als gens. Tendim a buscar la felicitat i, quan la trobem, ens envaeix una sensació sublim, però efímera, que amb el pas del temps es va diluint i esdevé neutralitzada. La infelicitat, en canvi, es manté mentre ho fa la causa que la provoca.

Paradoxes de la vida, la infelicitat és la nostra millor eina per a ser feliços. Quan quelcom et fa infeliç, lluites per canviar-ho, perquè hi estàs genèticament predisposat. Aquest gens, recordem-ho, són exactament els mateixos que en el moment en què som fecundats.

Aquestes reflexions són les que m'han fet arribar fins al títol d'aquest escrit. El principi era el final,... o no?

MARROC ON TOUR 2007

2007-10-08T20:08:00.002+01:00

Han estat dues setmanes fantàstiques. En Robert i jo ens hem empapat tot el que hem pogut de la vida de la gent al Marroc. Des de la turística Marràqueix, on cal destacar sobretot la intensitat i la màgia de la plaça Djema El Fna, fins al tranquil poble de Boulmane du Dades, a les muntanyes de l'Atles, hem intentat disfrutar de cadascun dels moments i de les situacions viscudes. Paisatges increíbles; una Kasbah perfectament conservada amb un gran palmeral enmig del no res,a Aït Benadhour; les 150 mesquites de la Medina de Fez; les espectaculars gorges del Dades i del Todra; les cascades de Ouzoud; les runes romanes de Volubilis, les més importants del nord d'Àfrica; i sobretot el tracte amb la gent: gràcies al Rasheed i al Mohamed per la seva hospitalitat.

Bé, no m'estiro més; gaudiu d'algunes de les imatges d'aquest viatge

ENTRE L'ESPANYA I LA PARET

2007-09-22T17:54:00.001+01:00

Encertadíssim títol per a un llibre que vaig llegir l'any passat. Explica la situació que viu Catalunya envers una Espanya que l'ofega i no la comprèn, tot des de l'òptica independentista (i que comparteixo) del seu autor, Xavier Roig. Explica les penúries catalanes en la seves vessants social, política, cultural i econòmica. Em va agradar molt i us en recomano la lectura. Interessant de debò

MOROCCO

2007-09-22T13:05:00.001+01:00

Estic neguitós. D'aquí a pocs dies me'n vaig al Marroc. Abans, però, haig de fer l'examen d'agent de jugadors de la RFEF a Las Rozas (Madrid). D'allà, marxaré directament cap al Magrib, segurament a Marrakesh. En Robert m'acompanyarà. Tinc bones vibracions, doncs crec que serà una experiència super-interessant. Des que vaig llegir "El perfum", visc obsessionat amb les olors i estic frisós per ensumar l'Àfrica, que m'han dit que fa una olor especial.

Intentaré continuar el blog des d'allà mateix, però, si no és possible, ja ho explicaré tot a la tornada. Us avanço part del mini-viatge de vuit dies: Marrakesh, Meknnes, Fez i Casablanca. Hi vaig amb il.lusió i sense reserves prèvies d'hotel. I, a més, és Ramadam. A veure que tal.

POLUCIÓ

2007-09-20T14:07:00.001+01:00

Curiosament, fa pocs dies vaig estar parlant del tema amb el meu company de pis. Li vaig comentar que la contaminació de l'aire de Barcelona es podia palpar i era ben visible. També ho podia notar quan sortia a córrer per la Gran Via. I ara surt publicat als noticiaris de ràdio, televisió i premsa escrita.

El cas és que tenim la vuitena ciutat pel que fa a contaminació de l'aire. Estem per davant de ciutats com New York, London i Madrid; encara més, per davant de Mèxic D.F!!!! Aquest excés comporta que 1200 persones de l'àrea metropolitana morin prematurament cada any.

No és qüestió de fer alarmisme, però sí que s'hi hauria de fer alguna cosa. De moment, esperarem a veure els resultats del paquet de mesures que la Generalitat ha posat en marxa. Que n'és de gros, ja em veig anant amb mascareta pel carrer, com un xinès o un mexicà!

ARA JA NO VAL, MR. GREENSPAN

2007-09-17T17:18:00.001+01:00

Fa poc temps que s'ha publicat una biografia de l'expresident de la Reserva Federal dels Estats Units, l'equivalent "yanki" del Banc Central Europeu. El senyor Alan Greenspan pretén, a través de les seves memòries, fer-nos creure que és un home valent i amb principis. L'individu en qüestió relata en el llibre que la guerra de l'Irak va ser pel petroli. Renoi, Mr.Greenspan, quin descobriment! Quantes carreres calen per arribar a aquesta conclusió? El que li podem retreure al senyor Greenspan és que no digues això mateix quan tocava, és a dir, quan encara era President de la Reserva Federal i Bush ja estava inventant tota la trama de mentires per justificar la seva guerra il.legal (encara recordem les fotos per satèl.lit dels suposats camions laboratori, farcits de perillosíssimes armes químiques que després no han aparegut).

A tots aquests actors de l'escena internacional els demanaria que diguessin el que pensen i, de tant en tant, alguna que altra veritat i no es guardessin els principis i pensaments per vendre uns quants llibres un cop retirats.

PRIVILEGIS

2007-09-15T13:06:00.001+01:00

Sobta comprovar que en són de ràpides, diligents i eficients les administracions de l'Estat Espanyol i de la Generalitat de Catalunya quan es tracta de solucionar segons quines qüestions.

La crema d'unes fotografies de la família reial ha encès la polèmica. Posant per davant que estic en contra de qualsevol expressió de violència (excepte contra Luis Figo, que s'ho ha guanyat sobradament), és curiós observar que ràpidament s'ha identificat als dos encaputxats que van cometre l'acte a que fem referència. La Fiscalia General de l'Estat pot acusar als vàndals d'injúries greus a la figura del Cap de l'Estat. Les penes oscil.len entres els 6 mesos i els 2 anys.

Deixant de banda la exageració de la pena a que poden ser condemnats, cal observar la discriminació que pateixen la resta de ciutadans davant el rei, ja que la crema d'una fotografia de qualsevol de nosaltres no comporta cap tipus de pena. I més encara; també recordem la crema de fotografies de José María Aznar durant les manifestacions contra la guerra; doncs bé, aquest home també representava una institució i, a més, elegida democràticament, i a ningú li va passar pel cap acusar els piròmans d'injúries a una institució de l'Estat.

És realment penós que no s'actuï amb la mateixa eficàcia i contundència a l'hora de solucionar els greus problemes d'infraestructures que patim dia sí, dia també, els catalans. Però, és clar, què som 7 milions de plebeus al costat d'una figura sagrada com el Borbó, l'únic mèrit del qual rau en haver sortit dels collons del seu pare? (i això últim tampoc queda del tot demostrat).

Només ens queda una única solució: IN-DE-PEN-DÈN-CI-A

11 DE SETEMBRE: NI AIXÒ ENS QUEDA!

2007-09-11T11:07:00.002+01:00

Catalunya és un país petit, sense estat i sense un horitzó clar pel que es refereix a la seva pròpia sobirania. Fins i tot la nostra diada, és l'efemèride d'una derrota, l'11 de setembre de 1714. Com que amb tot això no n'hi ha prou, i perseguits per la infalible llei de Murphy (que assegura que si quelcom pot sortir malament, sortirà malament), ja no ens queda ni aquesta data per donar-nos a conèixer al món.

Primer Pinochet amb el seu cop d'estat a Xile, i més tard una aliança entre U.S.A i Osama Bin Laden, han aconseguit robar-nos el poc protagonisme que podríem tenir en l'escena internacional. L'únic que ens queda és fer el cor fort i tirar cap endavant tot pensant que demà sortirà el sol. Però és que ja són gairebé 300 els anys que fa que tenim la mateixa actitud. És difícil demanar al poble que s'impliqui i que lluiti si cada cop que ho fem patim una derrota estrepitosa però, sincerament, crec que no hi ha cap altra sortida. Bé, sí que n'hi ha una, diluïr-nos com a poble i passar a formar part del "glorioso pueblo español". Déu nos en guard, em venen esgarrifances només de pensar-ho.

Ah, i Visca Catalunya!

EL BENJAMI

2007-09-10T14:20:00.001+01:00

Efectivament! Avui fa anys el benjamí de la colla, en Ramon Montalt, altrament conegut com a Ra. Inestable, impulsiu, amb iniciativa i gran amant de la muntanya, així com dels jocs de rol i, en els últims temps, de l'esport de resistència en general. Els qui ja el coneixíem sabem bé el canvi espectacular que s'ha produït en el seu físic. La base de tot, una dieta equilibrada i, sobretot, altes dosis d'exercici físic.

Des d'aquí una abraçada i dir-te que: vigila aquesta nit i no et facis mal.

FELICITATS! I QUE EN SÓC, DE GOS

2007-09-06T20:13:00.001+01:00

Vull demanar disculpes per endavant, sobretot a en Joan i en Josep. Ultimament estic una mica estressat i no he tingut temps de felicitar-vos com Déu mana. En el cas d'en Peps la cosa no és tan greu, doncs tot just fa un dia que ha fet vint-i-set primaveres; però la felicitació per en Joan es fa esperar des del 24 d'agost. Tots dos saben com en són d'importants per mi i com me'ls estimo (quan vaig borratxo, encara més, que em torno molt "sobon").

Joan, Pepus, moltes felicitats i ens veiem aquest cap de setmana tot fent un xupito i esperant l'aniversari d'en Ra, que també està al caure. A la resta de la gent, us deixo que esbrineu qui és qui a la foto, tot i que si els coneixeu, la veritat, no té gaire mèrit.

Nanos, sou collonuts!!!

APERITIU: FUTBOL MANGUERA

2007-08-28T18:48:00.001+01:00

Ja ho diu el refrany castellà: "en casa del herrero, cuchara de palo". Sempre havia publicat més o menys les felicitacions en el dia d'aniversari corresponent. Doncs bé, aquest cop, felicitar-me a mi i a la vegada en Joan, que fa els anys tot just un dia després, es farà esperar fins tenir una foto del dinar de celebració que vam fer tots junts.

Aprofitaré la ocasió, però, per narrar l'espectacular final de futbol manguera que es va viure a l'Hernández Stadium de Cala Canyelles. La celebració de la final del tercer campionat mundial va començar després de l'arròs que vam fer per celebrar els aniversaris.

A un costat, teníem la parella bicampiona i favorita al triomf final Palan-Rose, amb samarretes confeccionades per l'ocasió (amb les dues copes anteriors gravades a la part davantera de la samarreta); a l'altra costat es trobaven els eterns aspirants Pepus-Pera, els PP, que afrontaven amb renovada il.lusió la tercera escomesa al títol mundial de futbol manguera.

A la llotja, com a màxim representat de la Federació Mundial de Futbol Manguera (FMFM) el nostre venerat president, el gos Duc. Al seu costat, el Secretari General i Speaker de l'entitat, Edu Rose; flanquejant també a Duc, el President del Comitè Organitzar de la Fase Final, un servidor. Asseguts també a la llotja: Lidia, Neus, Roobbins, Joan Serra, Sílvia i Laia. Com a reporter, el gal Patrick, amic de nova fornada.

La final va transcórrer de la manera prevista. El flexible i canviant reglament del Futbol Manguera ens va nodrir de nombroses i tenses polèmiques arbitrals, si se li pot dir així, perquè els àrbitres no són una figura vàlida en aquest nou esport. Els dos primers sets es van repartir entre ambdós equips. Es va arribar així al tercer i definitiu set. La parella aspirant va semblar tocar la glòria amb la punta dels dits quan es van situar amb un clar avantatge de 14-11; tot semblava dat i beneït, amb només un punt separant els PP de la victòria final; però l'experiència és un grau i, fent gala d'una increíble sang freda, els campions van fer un esprint final impressionant i van mantenir el títol per tercer any consecutiu.

Esperem frisosos la pròxima edició del campionat. Us esperem l'any que ve a l'Hernández Stadium, pels voltants del 23 d'agost. Fins aviat!!!

QUIN FÀSTIC!!

2007-08-16T14:54:00.001+01:00

Hi ha una raça infrahumana que està per sota de qualsevol altra: els polítics.

Avui s'ha celebrat l'enterrament de Lluís Maria Xirinacs, catalanista, pacifista, independentista i defensor dels drets humans. Xirinacs fou sacerdot. Durant la transició va esdevenir famós a causa de la vaga de fam que va mantenir durant un any davant les portes de la presó Model de Barcelona, per reclamar l'alliberament de tots els presos polítics. Després es convertí en senador, aconseguint els millors resultats de la història del país. Fastiguejat de la política abandonà la seva carrera en veure que no es podien assolir els objectius legítims del seu poble, Catalunya.

Les seves últimes declaracions conegudes, en que s'afirmava amic d'ETA, perquè mata però avisa, no poden esborrar tot el que aquest home féu per la democràcia i pel seu país.

Per això, crec que no era massa demanar que s'acomplís una de les seves últimes voluntats: que cap polític assistís al seu sepel.li. Ells, però, no se'n poden estar d'aparèixer a la fotografia. Aneu-vos-en a la merda, sangoneres!!!!

SÍMBOL CULÉ

2007-08-09T19:37:00.001+01:00

Nicolau Casaus de la Fuente i Jené (12 de febrer 1913 - 9 d'agost 2007) fou vicepresident del Barça entre el 1978 i el 2003, començant amb Núñez i acabant amb Gaspart. Realment extrany que un defensor del catalanisme com ell integrés dues directives que es van desmarcar d'aquest camí. Però és que aquest símbol del barcelonisme va anar sempre més enlla del que són les ideologies; bé, totes excepte una: el barcelonisme.

Ha estat una figura representativa del club i, de ben segur, no n'hi hauria pogut haver altra millor. Acollit amb calidesa a totes les llotges on hi ha anat com a directiu del club de Les Corts, admirat per la seva cavallerositat i estimat per la seva bonhomia. Fou l'autèntic impulsor del moviment penyista blaugrana i va estar implicat en els fitxatges més importants de l'història de l'entitat, com el de Ladislao Kubala o Diego Armando Maradona. D'aquest últim va tenir que observar escenes que, de ben segur, el van trasbalsar, sobretot en les festes de matinada en que va enxampar al "Pelusa" i als seus amics a la zona alta de Barcelona.

Des d'aquí, oferir-li un senzill homenatge: fumem-nos tots un bon cigar com els que ell es solia fumar. Descansi en pau.

DECEPCIÓ

2007-08-06T19:29:00.002+01:00

Al principi costa distingir-ho d'un emprenyament normal i corrent, però a diferència d'aquest, la decepció perdura en el temps. I no només això, costa molt més de païr. I és que, quan no esperes res d'una persona, mai no et pot arribar a decepcionar; com a molt, et pot fer emprenyar. Però quan algú a qui aprecies et decepciona, la cosa es torna més complicada. Perquè el fotut és que una decepció ni tan sols pot arribar a perdonar-se, perquè no és quelcom que necessiti d'una disculpa, sino alguna cosa que et fereix en el fons del teu cor i que, encara que perdonis, és impossible d'esborrar, . La relació interpersonal amb qui et decepciona passa a una altra fase, i difícilment res torna a ser el mateix.

Però la vida és així i en això consisteix precisament. Dels cops se n'han d'extreure conclusions i hom ha d'aprendre a entomar les bufetades de la vida. Qui sap, potser estic equivocat i les coses sí poden arribar a redreçar-se. Això només el temps ho sap. Au, fins aviat!

EL REI SARD

2007-08-04T14:45:00.002+01:00

Després de tres anys de lluita i perseverància, en Joan i jo hem assolit la fita: ja tenim el Rei Sard. El meu germà ens va ensenyar com arribar fins a la cala, a Lloret. No sé si és el millor lloc per anar a pescar però poseeix una característica que la fa irresistible, i és que pràcticament sempre estem allà sols, pescant entre les roques. Sempre hi hem tret peix petit. Probablement, el fet que hi anem sempre a primera hora de la tarda i marxem abans que arribi al vespre no ajuda a aspirar a més grans captures, però és que quedar-se fins més tard és poc menys que un suïcidi; i això és degut a l'atac massiu que es produeix per part dels mosquits a partir de les 8-9 del vespre.

Ahir tot anava com sempre: petites peces capturades, alguna capbussada que altre per passar l'estona,... i de cop, l'inesperat. Una de les nostres noves canyes va ser l'afortunada. L'instrument en qüestió amb prou feines supera els 2 metres; és una petita canya per pescar en roques. Vaig notar la forta picada i vaig començar a recollir; per uns instants va semblar que s'havia enrocat, cosa habitual, però llavors em vaig adonar que l'únic que passava era que l'animal lluitava per sobreviure. Vaig cridar en Joan que va deixar el que estava fent i va venir a ajudar-me; va baixar a les roques i quan el Rei sortia de l'aigua el va arraconar en un lloc segur, cosa que va evitar la fuga, ja que el sard va aconseguir desfer-se de l'ham. Ah, quina sensació tan plena d'emocions que ni tan sols puc descriure. Perseverar dóna els seus fruïts. Felicitats, Joan, ja ho hem aconseguit: el Rei Sard ja és nostre o... potser només era el príncep? Au va, som-hi que no ha estat res.

BAMBI ZAPATERO

2007-08-02T14:54:00.001+01:00

El mag Zapatero ha visitat avui la capital de Catalunya. Ha arribat carregat de promeses d'inversions en infraestructures. El President del Govern és un gran il.lusionista i sap vendre fum com cap altre. Ha promès als catalans que el Principat rebrà el finançament necessari per resoldre els seus problemes d'infraestructures i de subministrament energètic. La cançoneta ja ens sona; crec recordar un "apoyaré" l'Estatut que surti del Parlament de Catalunya. I que en som de beneïts, els catalans; ens ho empassem gairebé tot.

Ja pot anar parlant el bambi socialista, però la realitat és que tenim un servei de rodalies pèssim, l'alta velocitat arribarà 15 anys més tard que a Sevilla i la xarxa elèctrica està feta un autèntic desastre. Per postres, Endesa, que és qui ens cobra el rebut de la llum (només ens la suministra a nosaltres i als andalusos), paga l'impost de societat (beneficis) a la Comunitat de Madrid, des d'on tindran la barra de dir que paguen més en impostos que nosaltres, sense explicar, això sí, d'on provenen en realitat tants diners.

Però això no li importa al senyor Zapatero. De fet, no sé perquè s'ha molestat a visitar-nos. Ell sap perfectament que per molt que margini el nostre país, té una bossa de vots considerable gràcies a la immigració arribada d'arreu de l'Estat Espanyol, sobretot andalusos, que voten PSOE sense parar-se a pensar si els beneficia o no. I dic això sabent que els meus avis formen part d'aquest col.lectiu.

I el PSC no vol (o no pot) posar fi a aquesta impunitat i té els pebrots de votar contra resolucions a Madrid que setmanes abans ha votat a favor a Barcelona. Aquesta és la realitat i els catalans ens hem de conformar a veure que decideixen a la capital del regne sobre el nostre futur, que, ja us ho dic jo, és ben negre.

SEMBLA IMPOSSIBLE

2007-08-02T14:10:00.001+01:00

Diuen que els homes condueixen, per norma general, de forma més agressiva que les dones i, moltes vegades amb un gran excés de velocitat. Aquesta grabació prova que no cal anar molt ràpid per donar una volta de campana amb el cotxe. Espero que em perdonin les dones que vegin aquest video però no podia estar-me de posar-lo al blog.

A més, pensava que ningú creuria les meves paraules si només ho explicava,... i és que una imatge val més que mil paraules

FELICITATS, ROSER!

2007-08-01T16:50:00.001+01:00

Avui és l'aniversari de la Roser i, si la meva cosina no m'ha enganyat, en fa 32. I molt ben portats, per cert. En aquests moments no disposo de cap fotografia seva i haig de recórrer a la foto típica d'un pastís. L'última vegada que et vaig veure vaig tenir un comportament poc encertat i esmunyedís, però espero arreglar-ho el pròxim cop que et vegi. Si veus aquest missatge i et ve de gust que surti una foto teva no ho dubtis i fes-me-la arribar.

Un petó i moltes felicitats!!!!

"YONKI TOUR": XERINGUES SOBRE RODES

2007-07-31T14:19:00.001+01:00

Ja s'ha acabat el Tour. Els camells descansaran fins a la Vuelta, el proper mes de setembre. De moment tenim coneixement de tres positius: Vinoukourov, Moreni i ahir mateix van informar sobre el penúltim, Iban Mayo. I dic penúltim perquè encara podria haver-hi alguna que altra sorpresa. No descartem la possibilitat que el nou ídol ibèric, Alberto Contador, sigui desposeït del títol en breu. I és que segons un estudiós del rendiment físic d'esportistes d'elit, tenint en compte els seus càlculs (la veritat és que no tinc ni idea en base a què), com a mínim els 25 primers classificats de la ronda gala han d'anar dopats per "güevs".

La veritat, no és cap novetat. I que no se li ocorri fer a ningú controls antidòping entre la resta de mortals, perquè el percentatge deu ser igual o superior al dels ciclistes. Algun geni ja ha proposat que es facin dues classificacions paral.leles al Tour. Jo crec que és una bajanada perquè cap dels corredors aniria a una de les dues, i tots sabem quina. De fet, ho hem d'acceptar, perquè es fa difícil de creure que només amb un plat d'"spaghettis" i un entrecot es puguin pujar tres ports de categoria especial, el mateix dia i al ritme que ho fan.

Jo no suspendria a cap dels corredors, ja que a igualtat de condicions i sabent que tots, o, com a mínim els més destacats, van dopats, la classificació s'ajusta al nivell de cadascú d'ells. Ara que s'apropa el 3 X 3 de bàsquet organitzat pel Vilanova de Palafolls, l'equip que aspiri a la victòria bé faria en posar-se en contacte amb el doctor Eufemiano Fuentes. Un chute i.... a ganar!!!!!!

IRAQ: EUFÒRIA SAGNANT

2007-07-30T13:29:00.001+01:00

La selecció iraquiana de futbol ha protagonitzat una de les gestes esportives de la temporada. El país es troba immers en una espiral de caos i violència, però la terrible situació no ha impedit a nombrosos ciutadans del país sortir al carrer a celebrar la victòria a la Copa Asiàtica de futbol. No només han aconseguit la victòria en la competició sino que, a més, ho han fet després de superar a tres de les quatre úniques seleccions que havien aconseguit el triomf en el citat torneig.

Realment s'ha de tenir un parell de nassos per sortir a celebrar-ho al carrer perquè fer-ho és perillós de debò. Sense anar més lluny, es va produir un atemptat suïcida enmig de la celebració del pas a la final després d'eliminar Corea del Sud, amb el trist resultat de 50 morts i una gran quantitat de ferits de diversa gravetat. Les celebracions pel triomf a la final no han estat exemptes de problemes, ja que alguns ciutadans han sortit al carrer disparant a l'aire per mostrar la seva alegria provocant la increíble xifrA de 4 morts i diversos ferits, entre ells alguns nens.

Aquest és, doncs, el panorama que l'administració nord-americana i els seus aliats han deixat al país del Tigris i l'Eufrates on, tant les mostres d'odi com les d'alegria, van acompanyades de mort i violència. Go home, Mister Bush!

CONXITA I LA "VIRGEN DE LA PALOMA"

2007-07-29T20:51:00.001+01:00

Estava mig endormiscat al sofà de casa intentant fer la migdiada. De sobte, vaig sentir els tambors que anunciaven la processó de la "Virgen de la Paloma", al barri de Can Palomeres. No vaig poder resistir la temptació i vaig sortir al balcó, per poder obtenir una vista privilegiada de l'escena. No podia creure el que veien els meus ulls. La nostra estimada alcaldessa desfilava davant de la "Virgen" amb una mena de bastó. Ho vaig trobar realment estrany perquè no hi torna a haver eleccions fins d'aquí a 4 anys.

Quin exemple d'integració aquesta processó, sí senyor! Autèntica cultura catalana. Ni tan sols s'han molestat a catalanitzar el nom de la Mare de Déu. I aquesta denominació, "Paloma", intenta relacionar de forma prou trista, patètica i desafortunada el nom de la mare de Crist amb el del barri. Com a mínim, espero no sentir mai dir a aquestes persones la falta de voluntat d'integració d'altres col.lectius d'immigrants de fora de l'Estat Espanyol.

La Conxita, doncs, com a bona socialista, ens mostra el seu tarannà catalanista, a l'alçada del Molt Honorable President de la Generalitat José Montilla. Així ens va, ¡quin país!

XAP, XAP, XAP

2007-07-29T20:39:00.001+01:00

El 29 de juliol de 1979, cap a les 00.45, va venir a aquest món Miquel Ángel Tabarés Morago, segons paraules de sa mare. Amb ell acaben les felicitacions aquest mes de juliol i ja no en tinc cap més prevista fins a finals d'agost. Agrair a l'homenatjat i a la seva família el sopar que ens van oferir ahir i, sobretot, pel cava, el vi i el whisky, que van regar la festa a dojo. Ens hauríeu d'haver vist... com vam acabar! Un bon pet, sí senyor!

Felicitats Tab! Ja només te'n falten 2 pels 30.

ANETA

2007-07-26T12:59:00.002+01:00

I una altra, que no pari la cosa... Avui qui compleix anys és l'Anna, coneguda entre alguna de les seves amigues com la Juanita. Avui traspassa una de les primeres barreres psicològiques de la seva vida i és que passa a formar part del món dels adults. Divuit primaveres la contemplen. Ara ja podrà fumar, beure alcohol,... bé, de manera legal, ja que em sembla que ja hi té alguna que altra experiència. Curiosament, avui també és el seu sant (patrona de Blanes), però ella assegura que és pura casualitat.

Felicitats Anna! Un petó

P.D Avui també fa anys en Juli Puignou, membre de la meva colla suplent, de la qual en faig ús alguna que altra nit de cap de setmana. Felicitar-lo també i comentar-li que si em fa arribar una foto, la publico a mena d'homenatge. També m'he assabentat que fa anys la Núria i alguna altra persona. Felicitats a tots!

Per cert, si algú sap d'alguna teoria que expliqui tants naixements al mes de juliol que no dubti i me l'envïi, doncs estic sorprès pel fenòmen. Que cony passa els octubres de cada any?

phill parranda - the midnight special

2007-07-25T20:29:00.001+01:00

El 14 de juliol vaig poder assistir al debut oficial de la banda Phil Parranda, composada pel Carlos, en Quim, en Jaume, l'Steven i en Xavi. La festa va ser grossa: 50 persones, 120 litres de cervesa, whisky, vodka, martini, mojito a l'estil Aguilar... No sé si era perquè els escoltàvem en directe, perquè estàvem farcits d'alcohol, o ambdues coses, però us asseguro que allà sonaven millor.

A mi em va encantar i os convido que assistiu al pròxim concert que ofereixin. Us prometo informar-vos-en.

Així a partir d'ara el 14 de juliol ja no es recordarà només per la presa de la bastilla... Phil Parranda, oé!

PALAN'S BIRTHDAY

2007-07-25T15:53:00.001+01:00

Fa tot just 28 anys i un dia, el 24 de juliol de 1979, va néixer el benvolgut Jordi Vendrell Duran, altrament conegut com a Palan. El pas del temps és inexorable per a tots i ell no n'és una excepció, però ja se sap que qui dia passa, any empeny...

Des del meu humil blog desitjar-li que en faci molts més: Felicitats Palan!

Frases cèlebres

2007-07-19T14:14:00.001+01:00

La mort d'un home és una desgràcia; la de deu milions, una estadística...

Yosif Stalin

Bombay Saphire

2007-07-17T18:03:00.001+01:00

Aquest any ha trigat un xic més del normal... però, per fi, el dissabte 14 de juliol vaig prendre el primer Gin-tònic de Bombay Saphire de la temporada d'estiu. Com sempre, el vaig prendre a la platjeta, cap a les 5 de la tarda, a la Sal, vaja. La combinació és increíble i mai falla. Dos glaçons; la dosi justa de Bombay; un raig de pulco; una mica de llima; i la tònica, Nordic Mist. I quin color! Blau cristal.lí, que t'incita a fer el primer glop, això sí, sense posar-hi la tònica, ja que aquesta se li afegeix tot just abans del segon glop. Quina sensació de frescor, quina explosió de gustos al paladar... ah!!, el Gin-tònic (sin Bombay Saphire no lo quiero)

FELICITATS ANDREA.... I EDUARD

2007-07-03T19:56:00.001+01:00

Res, només comentar-vos que la meva neboda, l'Andrea, va fer ahir, 2 de juliol, la tendra edat de 8 anys. Curiosament, va néixer el mateix dia que el seu pare (que és mon germà), només que amb 19 anys de diferència.

Un petó per tots dos i que en feu molts més!!!

"VIDEOS DE PRIMERA": LA CAIGUDA IDIOTA DE L'ANY

2007-07-03T19:08:00.001+01:00

Què n'és de sa, l'esport... i un be negre! Després de la caiguda vaig tenir un neguit que no es pot ni comparar amb el que sentia quan pensava que hauria d'explicar la mateixa historia una vegada darrera d'una altra. Doncs bé, pensant en aquest tràngol, he decidit escriure unes línies perquè poguéssiu llegir-ho. Aquí va el relat:

Dissabte a la tarda vaig decidir anar a la platja a prendre el sol, i després de torrar-me durant una bona estona tot païnt el dinar, vaig vestir-me amb la roba que duia ja preparada a la motxilla i la hi vaig donar a en Merlín perquè la guardés al "xiri". Després dels corresponents estiraments vaig iniciar el que havia de ser un suau entrenament. La cosa va començar força bé; tot i el vent que bufava en contra vaig assolir un bon ritme i sentia les cames fortes. Quan vaig arribar al camí de la platja, tot just a l'alçada del soterrani situat entre el final del Passeig Marítim de Malgrat i l'inici del de Santa Susanna, i em disposava a saltar la corda que impedeix la circulacio de vehicles de quatre rodes tal com faig sempre, vaig girar lleugerament la vista per observar una noia molt maca, amb unes corbes que "pa que". Doncs mireu, resulta que el meu cervell no està preparat per realitzar dues accions de manera simultània i vaig ensopegar, en una autèntica apologia de la descoordinació i la idiotesa més absolutes i me'n vaig anar de dret a terra. Vaig intentar parar el cop amb els braços però la inèrcia va provocar un xoc fort i sec de la meva barbeta contra el terra.

Ara que ja heu rigut una estona i ha quedat ben palesa la classe de "wappet" que puc arribar a esdevenir sense proposar-m'ho, vull agraïr al senyor Lowers que m'hagués acompanyat al C.A.P.

P.D L'esport potser sí que n'és, de sa, però està clar que no es pot practicar sense tenir prou controlades les hormones que, en els temps que corren, van disparades.

EL SOL

2007-06-21T10:24:00.001+01:00

Tiempo ha, que merodeo de noche, asustado, recorriendo los oscuros senderos de la soledad. El frío cala en los huesos, me invade, y me impide pensar con claridad; respiro con dificultad, aspiro el aire en rápidas y desesperadas bocanadas. El pensamiento se nubla, la ansiedad se apodera del alma. Busco refugio en la cueva, concavidad húmeda y sombría, pero no me protege, no calma mi ansia... desesperado, busco salida; me duele, me asfixio y busco salida; hambriento, sin calma y busco salida; sediento, descalzo y busco salida; sin aura ni sueños y busco salida...

Pero... qué ocurre? Despunta una tímida luz, a lo lejos... puedo verla al otear el horizonte. Extraña sensación invade mi cuerpo; se expande despacio, con calma, y ahora ya pienso. El corazón bombea esperanza y circula por la venas, por las arterias, llevando el calor al cuerpo entero. De repente, recuerdo, y sonrío... ¡es el alba! Ahí viene, mi amor, el sol... recobro el sentido!

SHAKESPEARE AND COMPANY

2007-06-20T12:05:00.001+01:00

Aquest es un article de Lourdes Ventura, extret del portal elmundolibro.com. Ja tinc un lloc per visitar per quan viatji a Paris. Espero us sembli interessant.

LOURDES VENTURA

La historia de Shakespeare and Company, probablemente la librería más famosa del mundo, es mucho más complicada de lo que imaginan los mitómanos que buscan, al llegar a París, el 37 de la 'rue' de la Bûcherie, frente a Notre Dame.

Para empezar, algunos lectores pensarán, al citar la librería Shakespeare and Company, en Sylvia Beach, la estadounidense que publicó en 1922 el Ulises de James Joyce. Es cierto que Sylvia Beach pasó por aquí, como han pasado al cabo de los años tantas celebridades estadounidenses y de todo el mundo, pero esta librería Shakespeare and Company no es la de la generación perdida, sino la de George Whitman, nacido en New Jersey hace 90 años, más de 50 de librero bohemio en este rincón parisino, y todavía aguantando las tormentas a este lado del Sena. Habla todas las lenguas Whitman.Cuando le digo que soy española exclama: «¡Carajo!», con marcado acento mexicano.

Para embarullar más las sombras de los espíritus que habitan estas paredes, George Whitman es hijo de Walt Whitman, pero no es pariente del Whitman poeta, aunque se considera su heredero. Nuestro Whitman de París tiene una preciosa hija de 20 años, que me invita a tomar el té del domingo en el legendario piso alto de la librería. Como no podía ser de otro modo, aunque esto parezca rizar el rizo, ella se llama Sylvia Beach Whitman, porque George así lo quiso, aunque la joven de rizos de oro no guarde ningún parentesco con la librera y editora de Joyce. O tal vez sí, porque en este reino de ficción los lazos familiares y los árboles genealógicos literarios están deliciosamente enmarañados.

Dos sedes

Podríamos explicar las cosas de otro modo. Ha habido dos famosas librerías Shakespeare and Company en París: la de Sylvia Beach, en la rue de L'Odeón, y la de George Whitman, en la rue de la Bûcherie. Aunque eso tampoco es del todo cierto, porque la primera Shakespeare and Company la inauguró Sylvia Beach en el 8 de la rue Dupuytren, en noviembre de 1919.

Entonces Sylvia tenía un loro llamado Guapo, así, guapo, en español, un loro que bebía té con limón. Y más vale que sepan que Sylvia Beach, nacida en Baltimore, hija de un pastor presbiteriano, no se llamaba en realidad Sylvia sino Nancy. De modo que acaba resultando que la verdadera Sylvia Beach es la hija de George Whitman.

Para entendernos, diremos que la primera Sylvia Beach, la amiga de Joyce, T. S. Eliot, Ezra Pound, Scott Fitzgerald y Hemingway, tuvo su librería inglesa y estadounidense Shakespeare and Company en dos locales de París. En 1921 trasladó su negocio al 12 de la rue de L'Odéon, frente a La maison des amis des livres, la librería francesa que pertenecía a su amiga y compañera sentimental Adrienne Monnier.

James Joyce bautizó los territorios de Sylvia como Stratford-on-Odéon, y ambas libreras convocaban en un pequeño tramo de la calle los mayores talentos de la escena literaria francesa y anglosajona.

Gide, Claudel, Valery, Henri Michaux, Nabokov y por supuesto Joyce, unidos a la gran colonia literaria norteamericana, itinerantes o estables en el París de entreguerras, con la presencia carismática de Gertrude Stein, componían el universo de la Shakespeare and Company original.

Un oficial alemán

La librería se cerró definitivamente en 1941, después de negarse Sylvia Beach a venderle a un oficial alemán una copia del Finnegans Wake de Joyce. Algo más tarde la librera y editora era detenida por los nazis y recluida unos meses en Vittel. Después de la guerra, Beach no volvió abrir su negocio.

Y es en los años 50 cuando George Whitman toma el testigo y abre su librería frente a Notre Dame, animado por su amigo Lawrence Ferlinghetti, otro mítico librero de San Francisco, el alma de City Lights.

Y por aquí pasan Miller y Anaïs Nin y Lawrence Durrell y Burroughs, que conoce en la librería a uno de sus novios, y Gregory Corso, que roba libros, y Kerouac, que ya estaba en el camino. Pero, además, Sartre y Beauvoir y Breton, y otros muchos, algunos de ellos colaboradores de las publicaciones que surgen en torno al librero George Whitman.

De Vietnam a Tony Blair

Al principio la tienda de George Whitman se llamó The Mistral, pero a mediados de los 60, cuando el local es ya el centro del peregrinaje artístico y literario estadounidense en París, rebautiza su librería para rendir homenaje al grande de Stratford y a Sylvia Beach, que había sido visitante de la casa. Y en el Shakespeare and Company de Whitman han dormido y tomado el té incontables aspirantes a escritores, políticos, filósofos, poetas y cineastas.

Desde este kilómetro cero parisino se hicieron manifestaciones contra la guerra de Vietnam y frente a la puerta tocó la guitarra Tony Blair en sus tiempos de bohemio. Aquí se citan todos los jóvenes estadounidenses de París, se dejan mensajes los viajeros enamorados y los domingos se recibe a los amigos de las letras y a los mitómanos en el legendario apartamento de George Whitman. En torno a los libros, una caótica torre de babel en varios idiomas.

PALESTINA: DOS POBLES, TRES ESTATS?

2007-06-20T09:52:00.001+01:00

La guerra dels sis dies de l'any 1967 va produir una modificació de les fronteres entre Israel i Palestina, òbviament favorable als interessos jueus. El territori palestí va quedar reduït i separat: la franja de Gaza i el territori de Cisjordània. La creixent explosió demogràfica palestina i l'aïllament a que els sotmet l'Estat d'Israel provoca un ambient irrespirable als territoris ocupats.

Index d'atur elevadíssim, hores i hores per passar els controls israelians (i només per treballar o anar a buscar provisions); la situació és realment penosa pel poble palestí. A tot això li hem de sumar una classe política corrupta, representada pels homes d'Al Fatah, que ha permès la irrupció amb força del grup islàmic Hamàs, que va esdevenir guanyador dels últims comicis.

Arrel de la victòria a les urnes dels islamistes, que no reconeixen l'Estat d'Israel, la comunitat internacional va tallar les fonts de finançament de les ajudes al poble palestí; a més, l'Estat jueu va congelar l'entrega d'impostos a la ANP. Realment és patètic que el món occidental s'ompli la boca en parlar de democràcia i no sigui capaç de respectar el que ha sortit d'uns comicis legals, però no és això el que ara ens ocupa.

La situació ha esdevingut en un clima bèlic de pre-guerra civil. Les milícies armades de Hamas, disciplinades i molt ben armades, han preparat minuciosament la conquesta de la franja de Gaza, amb l'ajuda de Síria, Iran i Sudan que han fet arribar tots els equips i arsenals a través de nombrosos túnels construïts entre la part egípcia de la ciutat de Rafah i la zona palestina d'aquesta mateixa ciutat.

El famós lema, dos pobles, dos estats, comença a quedar en evidència i ens porta cap al títol del post. En aquestes circumstàncies, Palestina té tots els números per perdre i qui es frega les mans és Israel, que es manté a la espera.

Aquesta guerra fraticida és una tragèdia més de les que venen a afectar als palestins, com si aquest no en tinguessin prou amb la ocupació israeliana. Perquè hem de recordar que la guerra civil és la única guerra que està perduda ja abans de començar. Encara queden anys de llàgrimes pel poble palestí, i no s'hi albira solució pròxima. Demano un minut de silenci.......

UNITAT NACIONAL

2007-06-14T19:42:00.001+01:00

Que utòpic sona! Jo mateix he mostrat reticència durant els últims anys a l'acostament entre els dos gran partits nacionalistes catalans: ERC i CIU. Sempre he considerat que la federació havia de pagar el seu pacte amb el PP l'any 2000, quan els populars tenien exactament els mateixos diputats que els republicans al Parlament de Catalunya i, tot i així, van pactar amb un partit que demostra contínuament el seu despreci cap a la Nació Catalana.

Doncs, bé, penso que no queda més remei que formar un front nacionalista capaç de combatre la marginació i expol.liació a que ens sotmet el govern de Madrid crònicament, sigui quin sigui el color d'aquest govern. D'un costat tenim el PP, que, com a mínim, ensenya les seves cartes i no enganya ningú; és clarament un partit anticatalà. Per altra banda, tenim el PSOE, que ens dóna exactament el mateix que el PP: res, això sí, ben edulcorat i amb una sèrie de falses promeses que molts catalans s'empassen inocentment. Em nego a creure'm mai més el PSC fins que no formi un grup parlamentari propi al Congrés dels Diputats i deixi de votar constantment allò que el PSOE li diu que ha de votar.

Ha arribat el moment que els catalans fem front comú i anem tots a una a defensar els nostres interessos. Hem de tenir clar que si no ho fem, nigú no ho farà per nosaltres. Si a aquest poble encara li queda algun rastre de dignitat ha de dir prou i deixar clar que no es deixarà trepitjar mai més. Catalunya, si us plau, desperta.

JA TENIM EL PRIMER

2007-06-13T19:15:00.002+01:00

Com deu escoure això a les Espanyes. Primer partit de la història en que s'enfronten Catalunya i Espanya, almenys que jo sàpiga. I resulta que, a més, va Catalunya i guanya per 5 gols a 3. Apoteòsic.

Els diaris madrilenys s'han afanyat a comentar que la competició no està reconeguda per la FIFA, ni la Federació Espanyola i ni tan sols per la Federació Catalana de futbol. Doncs bé, l'entitat que és la Federació Catalana de Futsal, i per tant, també la Federació Mundial de Futsal, són una entitat privada com ho són les anteriorment anomenades. La seva estructura legal és exactament la mateixa, tot i que, i això és evident, no tenen la mateixa estructura, capacitat organitzativa i per descomptat, nivell de repercussió mediàtica que les primeres.

Això em porta a fer una petita referència política, però que pot ser important. El Partit Popular s'ha cansat de repetir que el debat sobre temes com la nació catalana no interessen a la societat i que els polítics han d'ocupar-se dels problemes reals de la gent. Aquest mateixos hipòcrites que defensen aquesta postura (què és legítima), no han trigat a demanar explicacions per la disputa del partit a la Ministra de Cultura española, Carmen Calvo. Així doncs, aquests sí que deuen ser els problemes reals de la gent.

Ai, peperos! S'us veu el llautó!!!

DESDE NÀPOLS AMB AMOR

2007-06-13T18:56:00.001+01:00

Crack!!!! Gianluca Basile, originari de Napoli, sud d'Itàlia. És el clàssic canoner, nascut per encistellar des de més enllà de la línia de 6,25. Però el napolità no només sap tirar de tres. Aplicat en defensa, crack a l'ombra. Gràcies Gianluca!!

Vull aprofitar aquest article per deixar en evidència els seus crítics. Gran jugador, bon company, l'italià sempre ho dóna tot a la pista. Si no és el seu dia en atac, saps que ho deixarà tot en la defensa. Fóra de la pista de bàsquet, mai una paraula més alta que l'altra.

Des d'aquí agrair-li la gran nit de bàsquet que va donar-nos ahir. I ara, a guanyar la final al Madrid. Acompanyaran al crack italià el noi de Sant Feliu, Jaka Lakovic, Mihailis Kakiouzis,... tot un reguitzell de cracks.

Visca el Barça i Visca Catalunya!!!!

CHRIS MULLIN A BADALONA

2007-06-09T13:14:00.001+01:00

Per segona vegada en menys d'un mes vaig anar a veure un partit del DKV Joventut al Pavelló Olímpic de Badalona. Curiosament, el rival fou el mateix en ambdós partits, el Real Madrid. El primer partit va ser l'últim de la lliga regular i la victòria de la Penya va deixar el Madrid sense un liderat que gairebé havia mantingut durant tota la temporada.

És una sensació realment extranya la que experimenta un culé com jo a la pista d'un dels màxims rivals del Barça i que, alhora, disputa un partit contra l'altre gran rival del club. Tot i això, haig d'admetre que em va agradar l'ambient de bàsquet que es va viure. També hi debia influir, sense cap mena de dubte, que la derrota de qualsevol dels dos equips ja em venia bé.

La inèrcia apunta cap a una final catalana a l'ACB després de molts anys. Que així sigui, doncs, i que guanyi el millor, és a dir, el Barça. De fet, jugar la final contra els verd-i-negres és el millor que ens podia passar, 3-0 i cap a casa.

Però el que realment em va impactar aquest dijous a la pista badalonina no fou el que succeí dins, sino el que em va passar a fora. El fet és que, quan ens disposàvem a sortir de l'aparcament, vam veure com s'acostava un home d'uns 190 centímetres d'alçada, ros, ulls blaus,... no m'ho podia creure! Era en Chris Mullin, aquell escorta esquerrà de tir infalible que va formar part del Dream Team als Jocs Olímpics de Barcelona. La casualitat va fer, a més, que el trobés just al lloc on havia guanyat la medalla d'or amb la Selecció dels Estats Units. Com sempre passa en aquests moments, amb prou feines si vaig ser capaç d'articular dues paraules,... Chris.. Mullin...; ell va respondre picant l'ullet i aixecant el polze enlaire en senyal de victòria.

També és mala sort que se m'haguessin esgotat les piles de la càmara a dins del recinte, tot gravant jugades del Joventut. Maleït sia! Si al final la Penya sempre ha de fotre. Torracollons!!!!

THE SIMPSONS

2007-06-06T21:31:00.001+01:00

ALGUNA COSA ES MOU?

2007-06-06T13:33:00.001+01:00

Avui he pogut escoltar a la ràdio una informació respecte la situació a Euskadi. La notícia en qüestió feia referència a una manifestació convocada pel sindicat abertzale E.L.A contra la ruptura de la treva per part de l'organització terrorista E.T.A. La manifestació en qüestió no és en contra d'E.T.A, però sí en contra d'una decisió que ha pres la banda terrorista.

Jo, des d'aquí m'ho prendré amb calma i escepticisme, perquè es segueix sense condemnar la violència que exerceixen però sembla que es dóna un altre passa enmig de l'enrenou. La situació és convulsa i l'esquerra abertzale ha de donar un pas definitiu, perquè ells, i només ells, poden apartar E.T.A de la lluita armada. Com en el seu moment Esquerra Republicana de Catalunya feu amb Terra Lliure, Batasuna ha de conduir els pistolers cap a la via política, amb la finalitat d'assolir els objectius des de l'única opció legítima, la democràtica

EL ESLABÓN PERDIDO

2007-06-05T13:20:00.001+01:00

Después de años de numerosos estudios e investigaciones, podemos concluir que los científicos y antropólogos han estado malgastando su tiempo. Tantas excavaciones en Atapuerca, carísimos anàlisis de ADN y horas de intenso trabajo elaborando teorías evolutivas para nada.

Estaban tan cerca que eran incapaces de ver lo evidente. No muy lejos de Atapuerca, en el país de los disparates, podemos encontrar a dos homínidos que se se hallan un eslabón (o quizás más) por debajo de la escala evolutiva humana. Su escasísimo nivel intelectual, y no digamos moral, prueban mi teoría.

La primera especie tiene su cueva en la calle Génova de Madrid. Allí habita, camuflado entre los miembros de un conocido partido político, la plana mayor de la derecha más rancia que queda en Europa, Polonia aparte. Incapaces de reconocer la existencia de un conflicto y auténticos maestros del uso partidista de las víctimas. Negacionistas del diáologo y únicos poseedores de la verdad absoluta.

Por otra parte, tenemos una segunda especie, que mora en las montañosas tierras de Euskal Herria, cuna de los pinchos y los chatos. Estos cavernícolas, del ala más extrema de la izquierda abertzale, creen en el empleo de las armas como método para imponer sus ideas o, por lo menos, no demuestran estar en contra de esta bárbara práctica.

Ambas especies son, sin duda, el eslabón que la humanidad anda buscando desde tiempos ancestrales. Por ello deberían ser objeto de estudio y espero que pasen a formar parte de los museos de historia en el menor estadio de tiempo posible.

P.D N'estem farts; aneu a prendre pel sac!!!!

Pels que sou nous...

2007-06-04T20:36:00.001+01:00

Us voldria animar, a tots aquells qui entreu al blog per primera vegada, a que llegíssiu un dels relats publicats durant el maig, "el cortacésped". Espero disfruteu amb el meu blog i si voleu publicar algun relat, no ho dubteu, i envieu-me'l amb el vostre nom a davseresc@hotmail.com, que serà publicat si ho considero convenient; ja us avanço que no sóc gaire exigent; au va, atreviu-vos-hi!!!!!

Trío wappetón

2007-06-04T11:44:00.001+01:00

Per fi un cap de setmana més o menys tranquil. Res de desfase, tot tranquilet... Hem pogut veure com a prou feines 50 metres de la Sal ha obert les portes un nou local, el chill out del Somnis. El local promet, ja veurem com acaba la cosa

De Juana: assassí però ciutadà

2007-05-31T12:52:00.001+01:00

Pot semblar que s'intenta defensar un assassí despreciable, però no es tracta de res més que de fer acomplir l'estat de dret. La condició de terrorista de De Juana no el priva de la seva condició de ciutadà sotmès a les mateixes lleis a les quals tots som sotmesos. Per tant, la seva excarcel.lació és justa i hauria de ser efectiva de forma immediata, ja que ja va complir la seva condemna. Aquesta farsa de nou judici per amenaces terroristes és una burla a la justícia en sí i un atac a la llibertat d'expressió. Cridem tots junts: ETA NO! ILEGAL.LITATS TAMPOC!